EL BLOG DE L'ARMAND

PROTOCOL O PATRACOL?
03/04/2029

Les qüestions de protocol, de precedències, de tractaments i intitulacions tothom diu que són ruqueries, que no tenen cap interès, o que hom en «passa». Això, en realitat, no és gens cert, ben al contrari. Sovint som espectadors de les controvèrsies i picabaralles que ocasionen.

 

Això ve perquè he llegit a la premsa el nou reglament sobre protocol elaborat per la presidència del govern central, anomenat Ordenamiento de precedencias en el Estado español. És o sembla lògic quan es vol promulgar una disposició, sigui del tema que sigui, que hom s’assessori degudament i en siguin estudiats tots els precedents. Doncs bé, fa la impressió que res d’això no ha estat fet amb aquest nou ordenament. Sembla ben bé fet amb els peus. Vegem-ne unes mostres.

 

Primer: sembla que hom hagi volgut donar a l’ordenament un caràcter merament circumstancial; que hagi estat redactat només per a la situació actual, d’aquest any, sense tenir en compte que les situacions personals, per llei mateixa de vida, hauran de canviar. Això no ha estat previst. Exemples: Per què no ha estat redactat el número 3 amb el mateix esperit del número 1 i en comptes de dir «príncep d’Astúries» (sempre s’oblida que també ho és de Girona i de Viana) no diu «príncep o princesa d’Astúries?». De la mateixa manera que hi ha un número 2 que parla de la «reina consort o consort de la reina», per què després del número 3 no ha estat afegit un altre número que digués «consort del príncep o de la princesa d’Astúries»? Al número 4 diu infantes d’Espanya. És que hom pressuposa que mai no hi haurà «infantes d’Espanya»?

 

Segon: hi ha oblits incomprensibles, tan incomprensibles que ja semblen sospitosos. Em refereixo al sacrificat de sempre; al pare del rei, que, oficialment, no és res: ni rei, ni príncep, ni infant (encara que ho va ésser), ni comte. En realitat, oficialment, només és almirall honorari de l’armada. Resulta, doncs, que les seves filles (les infantes Pilar i Margarida), les seves germanes (les infantes Beatriu i Maria Cristina), infantes d’Espanya des del naixement, la seva cunyada (la infanta Isabel Alfonsa, filla de la germana gran d’Alfons XIII, i finalment la seva muller (Maria Mercè) i les seves cunyades (princeses Dolors i Esperança) que, per Reial Decret de 3.8.1908 tenen honors d’infantes d’Espanya, ocuparan llocs preferents al seu, que no ha estat previst. Tinguem en compte que l’article 57 de la Constitució diu que «la Corona és hereditària en els successors de S.M. Joan Carles I de Borbó, legítim hereu de la dinastia històrica» (i, si ho és, és perquè el seu pare hi renuncià prèviament). Doncs bé, segons aquest article, ara per ara, don Joan, el pare del rei, que ocupa el número 4 en l’ordre de successió a la Corona, segons la Constitució i les lleis de la Casa Reial, protocolàriament, és un zero a l’esquerra.

 

En una situació semblant es troba el duc de Calàbria, cosí germà del rei i que ocupa el número 5 en l’ordre de successió a la Corona.

 

Tercer: Trobo menyspreador col·locar al número 14 en els actes oficials de caràcter general estatals, els presidents de les comunitats autònomes. Crec que el lloc que els correspon es el número 6, després del president del govern de l’Estat o, si no, el número 8, després del president del Senat.

 

El que ja trobo intolerable és que als actes celebrats a les comunitats autònomes els presidents ocupin el número 11 quan -aquí sí- haurien d’ocupar el número 6. Tot això palesa quina és la mentalitat dels governants de Madrid, siguin de dreta o d’esquerra. Poden parlar de sistema autonòmic o de sistema federal, però al final de tot, al pensament, hi tenen una mera descentralització administrativa. D’altra banda, hauríem de tenir en compte que el paràgraf 4 del preàmbul de la Constitució parla de «protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions», i que l’article 2 parla de «les nacionalitats i de les regions». Caldria considerar si aquesta distinció que fa la Constitució vol dir alguna cosa o és simplement paper mullat. El Diccionario de la Real Academia diu que nacionalidad ve de nacional i en la seva primera accepció diu carácter y condición peculiar de los pueblos e individuos de una nación. Per a mi, és claríssim que ‘nacionalitat’ és sinònim de ‘nació’, per tant, crec que a l’hora d’harmonitzar tothom hauria de tenir en compte aquella distinció que fa la Constitució mateixa.

 

Crec que pel mateix camí caldria enfocar la qüestió de les banderes, que tanta controvèrsia comença a crear. Un Ajuntament representa els habitants d’un municipi i té el seu escut i la seva bandera, que li són propis i exclusius. A la façana d’un Ajuntament, doncs, només hi hauria d’haver una bandera obligatòria: la del municipi. La resta només embolica la troca. Els documents oficials d’un Ajuntament porten gravat l’escut del municipi i no l’estatal, el nacional (o regional, si és el cas) i el municipal. Quan un municipi no té escut propi, és facultat per a posar als documents l’escut estatal i, des de fa poc, la Generalitat ha facultat els municipis que no tinguin escut a posar el de la Generalitat. És ben clar que fins que des del govern central i des de la Constitució no es digui i es reconegui que Espanya és un estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic sempre tindrem problemes. Quan era a punt de lliurar aquest article, m’han indicat que el darrer Consell de ministres havia fet algunes esmenes a l’ordenament en qüestió. Sembla que hom ja parla de príncep i princesa d’Astúries i hom ha substituït infantas d’Espanya per infantes d’Espanya. La resta de l’article, però, continua essent vàlida (“Avui”, 5.8.1983).