EL BLOG DE L'ARMAND

DUES SUCCESSIONS AL TRON D'ESPANYA?. UNA INSTITUCIĶ EN FRANC PROCÉS DEGENERATIU
18/04/2013

DUES SUCCESSIONS AL TRON D'ESPANYA?

UNA INSTITUCIÓ EN FRANC PROCÉS DEGENERATIU


La dinastóloga francesa Chantal de Badts ha publicat un llibre Les dix princes héritiers des familles régnantes d'Europe. Traclitions dynastiques et listes de succession (ABP. París, 1999). Hi comenta que fins al segle XX totes les famílies reials estaven emparentades i que els matrimonis se celebraven, generalment, dins el cercle d'unes dues-centes famílies regnants o ex-regnants o pertanyents a la més alta noblesa, i que actualment, els matrimonis, salvades raríssimes excepcions, ja no obeïen aquesta tradició i els prínceps i princeses es casen o cohabiten amb qui els ve de gust. Comenta també que, en alguns països, com Dinamarca (i abans a Romania i Rússia), es dóna el costum, molt encertat i recomanable, que els dinastes no es casin amb ciutadans del propi país per no crear situacions socials delicades (influència de una família, relacions familiars complexes, grups de pressió, etc). L'autora del llibre, per al capítol sobre Espanya, es va dirigir a l'oficina de premsa i informació de l'ambaixada a París. Suposo que entre les dades que li van donar, a més de la idea que es tracta d'una monarquia instaurada -tal com havia establert el dictador Franco i tal com l'entén l'actual president del Consell d'Estat, el Sr Iñigo Cavero, baró de Carondelet- i no d'una restauració, i que, per aquesta mateixa raó, no cal tenir en compte les renúncies al Tron efectuades abans del 1978, i que –segons una interpretació molt laxa de la Constitució- poden succeir tots els fills i filles sense atenir-se a l’antiga classificació de naturals, il·legítims, adulterins, bastards o sacrílegs, en el llibre en qüestió hom dóna una llista amb l’ordre successori fins a 22 “dinastes”. Aquest ordre l’he ampliat  fins al número 100, tenint en compte que sempre hi ha la possibilitat de conèixer algun que altre fill secret que algun dia pot ésser reconegut i que no podrà ésser privat –d’acord amb el criteri dels constitucionalistes- del seu possible dret a ésser rei d’Espanya. Incloc  també els Ruiz-Moragas, descendents no reconeguts oficialment d’Alfons XIII, així com els Borges i els Wittig, també descendents no reconeguts del rei Alfons XII.

A continuació de la llista, en posaré una altra amb els 100 primers dinastes que s’ajusten a la tradició dinàstica espanyola i no conculquen la Pragmàtica sobre matrimonis desiguals de 1776, pragmàtica que ha estat seguida i acceptada per tots els membres de la Família Reial espanyola, almenys fins al 1995, data del casament de la infanta dona Helena.

 

L’ ORDRE DE SUCCEIR SEGONS LA NOVA MONARQUIA INSTAURADA


Del 1 al 7 són descendents del rei Joan Carles I, del 8 al 19 ho són del comte de Barcelona Joan III, del 20 al 94, del rei Alfons XIII, i del 95 al 100 del rei Alfons XII. Entre tots ells només hi ha 9 alteses.



1. SAR el príncep de Girona, Astúries i Viana (1968) 2. SAR la infanta dona Elena, duquessa de Lugo (1963) 3. Felipe de Marichalar (1998) 4. Victoria Federica de Marichalar (2000) 5. SAR la infanta dona Cristina, duquessa de Palma de Mallorca (1965) 6. Juan Urdangarín (1999) 7. Pablo Urdangarín (2000) 8. SAR la infanta dona Pilar, duquessa de Badajoz (1936) 9. Juan Filiberto Gómez-Acebo (1969) 10. Bruno Gómez-Acebo (1971) 11. Beltrán Gómez-Acebo (1973) 12. Fernando Gómez-Acebo (1974) 13. Simoneta Gómez-Acebo (1968) 14. Luis Fernández (1991) 15. Pablo Fernández (1995) 16. María Fernández (1999) 17. SAR la infanta dona Margarida, duquessa de Soria i Hernani (1939) 18. Alfonso Zurita (1973) 19. María Zurita (1975) 20. Luis Alfonso de Borbón (besnéto de Franco, 1974) 21. Estefanía de Borbón (filla no matrimonial, 1968) 22. Nicholas de Borbón (1994 1.p.m.s.) 23. Christian de Borbón (1995 1.p.m.s.) 24. Jaime Alfonso MacMasters (1996) 25. Richard Carl MacMasters (1998) 26. Leandro Alfonso Ruiz-Moragas (1929) 27. Alfonso Ruiz-Moragas (1955) 28. Eduardo Ruiz-Moragas (1959) 29. Eduardo Ruiz-Moragas (1992) 30. Almudena Ruiz-Moragas (1985) 31. Leandro Ruiz-Moragas (199..) 32. María Cristina Ruiz-Moragas (1953) 33. Juan Tejón (1977) 34. Javier Tejón (1981) 35. Pilar Tejón (1984) 36. Blanca Ruiz-Moragas (1956) 37. Pablo Mateos (2000) 38. Mercedes Ruiz-Moragas (1960) 39. Luis Alfonso de Sautu (1993) 40. Isabel de Sautu (1991) 41. Mercedes de Sautu (1995) 42. SAR la infanta Dona Beatriu (1909) 43. Marco Alfonso Torlonia (1937) 44. Giovanna Torlonia (1962) 45. Vittoria Eugenia Torlonia (1971) 46. Josephine Lindsay (1998) 47. Caterina Torlonia (1974) 48. Sandra Torlonia (1925) 49. Alessandro Lequio (1960) 50. Clemente Lequio (1988) 51. Alessandro Lequio (fill no matrimonial, 1992) 52. Desirée Lequio (1962) 53. Giovanni Toumon (1991) 54. Giorgio Tournon (1994) 55. Olimpia Torlonia (1943) 56. Aliki Weiller (1967) 57. Paul-Anik Corra do Lago (1996) 58. Helena Corra do Lago (1997) 59. Sibilla Weiller (1968) 60. SAR el príncep Pau de Luxemburg (1998) 61. SAR el príncep Leopold de Luxemburg (2000) 62. SAR la princesa Carlota de Luxemburg (2000) 63. Cosima Weiller (1984) 64. Domitilla Weiller (1985) 65. Victoria Alfonsa Marone (1929) 66. Borja Alvarez de Toledo (196 ) 67. Daniel Alvarez de Toledo (1995) 68. Jacobo Alvarez de Toledo (1997) 69. Marco Alvarez de Toledo (1965) 70. Gonzalo Alvarez de Toledo (1973) 71. Victoria Eugenia Alvarez de Toledo (1961) 72. Jaime Codorniu (1985) 73. Ana Codorniu (1987) 74. Carla Codomíu (1991) 75. Giovanna Marone-Cinzano (1943) 76. Alfons Galobart (1969) 77. Andrea Galobart (1999) 78. Maria Teresa Marone (1945) 79. María Cristina Ruíz de Arana (1968) 80. Isabel Ruíz de Arana (1970) 81. Inés Ruiz de Arana (1973) 82. Anna Sandra Marone (1948) 83. Astrid Stavro Santarosa (1972) 84. Yara Stavro Santarosa (1976) 85. Juana Alfonsa Milán (1916) 86. A. Milán (19.., filla no matrimonial) 87. N N Milán (no matrimonial) 88. María Teresa Ruiz-Moragas (1926) 89. Leandro Burgisser (1958) 90. Cristoforo Burgisser (1999) 91. Carmen Burgisser (1959) 92. Giuseppe Mazzarosa Devincenzi (1995) 93. Maria Teresa Mazzarosa Devincenzi (1990) 94. Lucrezia Mazzarosa Devincenzi (1991) 95. Elena Sanz (19..) 96. Bruce Borges (19..) 97. Warren Borgs (19..) 98. María Luisa Sanz (19..) 99. Leslie Wittig (19..) 100. Jaime Wittig (19..).

 L’ ORDRE DE SUCCEIR SEGONS LA MONARQUIA TRADICIONAL O RESTAURADA

El número 1  és descendent del rei Joan Carles I, del 2 al 7 del rei Alfons XII, del 8 al 58, del rei Ferran VII, i del 59 al 100, del rei Carles IV, a través de la seva filia gran, la infanta Carlota Joaquima.

1. SAR don Felip, príncep de Girona, Astúries i Viana (1968) 2. SAR don Carles I de les Dues Sicílies, duc de Calàbria, infant d’ Espanya (1938) 3. SAR la princesa Maria de Borbó Dues Sicílies (1967) 4. SAI i R l ‘arxiduc Joan d’Àustria (1997) 5. SAI i R l’arxiduc Lluís d’Àustria (1998) 6. SAI i R l’arxiduquessa Isabel d’Àustria (2000) 7. SAR la princesa Victòria de Borbó Dues Sicílies (1976) 8. SAR la princesa Margarida de Savoia-Aosta (1930) 9. SAI i R l’arxiduc  Llorenç d’Àustria-Este, príncep de Bèlgica (1955) 10. SAI i R l’arxiduc Amadeu d’Àustria, príncep de Bèlgica (1986) 11. SAI i R l’arxiduc Joaquim d’Àustria, príncep de Bèlgica (1991) 12. SAI i R l’ arxiduquessa Maria Laura d’Àustria, princesa de Bèlgica (1988) 13. SAI i R l’arxiduquessa Maria Lluïsa d’Àustria, princesa de Bèlgica (1995) 14. SAI i R l’arxiduc Gerard d’Àustria (1957) 15. SAI i R l’arxiduc Martí d’Àustria (1959) 16. SAR la princesa Maria Cristina de Savoia-Aosta (1933) 17. SAR el príncep Alexandre de Borbó-Dues Sicílies (1974) 18. SAR la princesa Anna de Borbó-Dues Sicílies (1971) 19. SAR el príncep Amadeu de Savoia-Aosta, duc d’Aosta (1943) 20. SAR el príncep Aimó de Savoia-Aosta, duc de Pulla (1967) 21. SAR Enric VII de França, duc de França, comte de París (1933) 22. SAR Joan, delfí de França, duc de Vendôme (1965) 23. SAR la princesa Maria de França (1959) 24. SAS el príncep Joan Venceslau de Liechtenstein (1993) 25. SAS el príncep Gabriel de Liechtenstein (1998) 26. SAS la princesa Leopoldina de Liechtenstein (1990) 27. SAS la princesa Maria Immaculada de Liechtenstein (1991) 28. SAS la princesa Margarida de Liechtenstein (1995) 29. SAR la princesa Isabel de França (1932) 30. SAllma. Damian, comte hereu von Schönborn-Buchheim (1965) 31. SAIlma. el comte Vinzenz von Schönborn-Buchheim (1966) 32. SAIlma. el comte Melchior von Schönborn-Buchheim (1977) 33. SAIlma. la comtessa Claire Marie von Schönborn-Buchheim (1969) 34. SAR la princesa Diana de França (1940) 35. SAR Frederic, príncep reial de Württemberg (1961) 36. SAR el príncep Guillem de Württemberg (1994) 37. SAR la princesa Maria Amèlia de Württemberg (1996) 38. SAR la princesa Sofia Dorotea de Württemberg (1997) 39. SAR el príncep Eberard de Württemberg (1963) 40. SAR el príncep Felip de Württemberg (1964) 41. SAR el príncipe Carles Teodor de Württemberg (1999) 42. SAR la princesa Sofia de Württemberg (1994) 43. SAR la princesa Paulina de Württemberg (1996) 44. SAR el príncep Miquel de Württemberg (1965) 45. SAR la princesa Matilde de Württemberg (1962) 46. SAIlma. la comtessa Marie Therese von Waldburg zu Zeil (1989) 47. SAllma. la comtessa Elisabeth von Waldburg zu Zeil (1990) 48. SAIlma. la comtessa Marie Charlotte von Waldburg zu Zeil (1992) 49. SAIlma. la comtessa Maria Helene von Waldburg zu Zeil (1993) 50. SAIlma. la comtessa Maria Gabriele von Waldburg zu Zeil (1996) 51. SAR la princesa Flor de Württemberg (1977) 52. SAR la princesa Esperança de Borbó-Dues Sicílies (1914) 53. SAR la princesa Maria de la Glòria d’Orleans-Bragança (1946) 54. SAR Pere, príncep reial de Iugoslàvia (1980) 55. SAR el príncep Felip de Iugoslàvia (1982) 56. SAR el príncep Alexandre de Iugoslàvia (1982) 57. SAI i R Lluís Gastó I del Brasil (1938) 58. SAI u R Bertran, príncep imperial del Brasil (1941) 59. SAI i R el príncep Antoni del Brasil (1950) 60. SAI i R el príncep Pere Lluís del Brasil (1983) 61. SAI i R el príncep Rafael del Brasil (1986) 62. SAI i R la princesa Amèlia del Brasil (1984) 63. SAI i R la princesa Maria Gabriela del Brasil (1989) 64. SAI  R la princesa Isabel del Brasil (1944) 65. SAI i R la princesa Elionor del Brasil (1953) 66. SAR Manuel I de Saxònia, marcgravi de Mísnia (1926) 67. SAR la princesa Maria Josepa de Saxònia (1928) 68. SAR Frederic Guillem I, príncep de Hohenzollern (1924) 69. SAR el príncep Albert de Hohenzollem (1954) 70. SAR el príncep Joan Jordi de Hohenzollern (1932) 71. SAR el príncep Hubert de Hohenzollern (1966) 72. SAR la princesa Desidèria de Hohenzollem (1963) 73. SAIlma. el comte Carl Theodor zu Ortenburg (1992) 74. SAIlma. el comte Frederik zu Ortenburg (1995) 75. SAIlma. la comtessa Carolina zu Ortenburg (1997) 76. SAR la princesa Maria Antònia de Hohenzollern (1921) 77. SAIlma. el comte Hubert von Walburg zu Wolfegg und Waldsee (1956) 78. SAIlma. la comtessa Margareta von Waldburg zu Wolfegg und Waldsee (1953) 79. SAR la princesa Maria Teresa de Hohenzollern (1922) 80. SAR la princesa Maria Margarida de Hohenzollern-Emden (1928) 81. SAI i R el archiduque José de Austria (1933) 82. SAI y R el archiduque José de Austria (1960) 83. SAI y R l’arxiduc Josep d’ Àustria (1994) 84. SAI i R l’arxiduc Pau d’Àustria (1996) 85. SAI i R l’arxiduquessa Joana d’ Àustria (1992) 86. SAI i R l’arxiduquessa Isabel d’Àustria (1997) 87. SAI i R l’arxiduc Nicolau d’Àustria (1973) 88. SAI i R l’arxiduc Joan d’Àustria (1975) 89. SAI i R l’arxiduc Miquel d’Àustria (1942) 90. SAI i R l’arxiduc Pau d’Àustria (1968) 91. SAI i R l’arxiduc Ferran d’Àustria (1918) 92. SAI i R l’arxiduc Maximilià d’Àustria (1961) 93. SAI i R l’arxiduquessa Sofia d’Àustria (1959) 94. SAS Maximilian, príncep hereu zu Windisch-Graetz (1990) 95. SAS el príncep Alexis zu Windisch-Graetz (1991) 96. SAS la princesa Larissa zu Windisch-Graetz (1997) 97. SM Miquel I, rei de Romanía (1921) 98. SAR Alexandre II de Iugoslàvia (1945) 99. SAR el príncep Cristòfor de Iugoslàvia (1960) 100. SAR el príncep Vladimir de Iugoslàvia (1964).
 
Com podrà observar el lector, la diferència d'una llista a l'altra és notable. Un cop oberta la porta comença el declivi. I és que les cases reials encara regnants, en un afany de voler democratitzar, de popularitzar - cosa per essència i per definició impracticable-creuen que unint la seva sang porpra amb la blava dels nobles o la vermella del poble, aconseguiran estar més a prop dels ciutadans. Penso que és un error molt greu que, a la llarga, els costarà el càrrec i l'estatut privilegiat del que gaudeixen. La institució monàrquica es fonamenta en un referent simbòlic i gairebé màgic construït, a manera de aurèola, al llarg dels segles, i unit a la història de cada país d'una manera fins i tot sacralitzada. El poble veia, i encara veu (cada vegada menys), a la reialesa en una esfera inaccessible, feta de respecte i d'admiració: el rei és, en el fons de la ment col·lectiva, com el pare comú, l'hereu i representant de una família primigènia amb la qual s'identifiquen els orígens del país, i la família reial és el model familiar que els ciutadans prenen com a propi. Paul Johnson va dir que la monarquia té la seva essència en la família: és patriarcal i matriarcal, la seva funció primordial és produir hereus idonis i, d'aquesta manera, mantenir la continuïtat i l'estabilitat. I Vicenç Villatoro ha dit que la dels monarques és una funció simbòlica que no s'ha de desgastar davant dels ciutadans.
El rei i els membres dinastes de la família reial tenen, pel fet de ésser-ho, una sèrie de drets i privilegis, ordinàriament reconeguts en les Constitucions, però tenen també, en contrapartida, una sèrie de deures (pocs) dels que la Norma primordial curiosament no fa esment. No fa gaire, l'escriptor Anthony Burgess, va escriure a "La Vanguardia" que la monarquia té un glamour que no té la república, però que la seva autoritat depèn de l'estabilitat dels seus matrimonis i de la solidesa de la família reial, que ha de ser un exemple de moralitat. Deia també que resulten imprudents els matrimonis entre membres de la reialesa i gent del comú, i que els casaments de les princeses Margarida i Anna d'Anglaterra i del duc de York estaven destinats a demostrar que la reialesa era capaç de democratitzar-se. S'ha demostrat, però, seguia l'escriptor, que aquesta idea és errònia, ja que cap persona corrent té possibilitats d'adaptar-se als peculiars rigors de la vida a l'entorn de la monarquia. Per casar-se amb un príncep o princesa que exerceixi de tal, una persona ha de començar per ser ella mateixa príncep o princesa. Cal que estiguin amarats del protocol real, cal que desitgin abstenir-se de certes llibertats bàsiques, que la gent corrent té garantides, cal que siguin constantment discrets, que evitin gelosament l'escàndol. D'un sondeig publicat a The Sunday Times, es desprèn que la família reial anglesa està perdent suport popular i tres de quatre ciutadans considera que les separacions matrimonials perjudiquen seriosament a la seva imatge i la seva reputació. I que passarà als Països Baixos on el príncep d'Orange, hereu de la Corona, es casarà amb la filla d'un ex-ministre de la dictadura argentina, que, a més, és catòlica, circumstància per la qual va haver de renunciar als seus drets la seva tia, la princesa Irene, quan es va casar amb el catòlic príncep Carles Hug de Parma? I que passarà a Noruega, on el Príncep Reial ho ha fet, després de conviure amb ella, amb una mare soltera amb un salvatge passat dels menys exemplars? A Espanya, concretament, el príncep i les infantes tenen tot el dret de casar-se amb qui vulguin, com qualsevol ciutadà, perquè això és un dret fonamental dels individus, però la seva obligació, pel fet d'ocupar l'estatus de privilegi de què gaudeixen , és casar-se amb persones del seu cercle, com estableixen les normes de la seva dinastia -sobretot el príncep, ja que la seva dona ha de ser la reina de Espanya-, i si no ho fan queden automàticament exclosos de la successió al tron, com ha passat en tots els casos anteriors al casament de la infanta Helena. Voler saltar-se a la torera una de les poques obligacions que tenen, mantenint els privilegis em sembla molt poc exemplar i molt poc ètic.

Parlant des d'una posició o perspectiva sentimental i vivencialment forana, vull fer una sèrie d'observacions: la Constitució espanyola, aprovada a les Corts Generals el 1978, ha restablert o restaurat (altres diuen que ha instaurat, gràcies al dictador Franco) una monarquia parlamentària, en la persona del rei Joan Carles I, a qui reconeix corn "legítim hereu de la dinastia històrica" ​​i manifesta que "el seu títol és el de rei d'Espanya i podrà utilitzar els altres que corresponen a la Corona", evidentment com hereu d'aquella monarquia històrica. Diu també que el príncep hereu "tindrà la dignitat de príncep d'Astúries i els altres títols vinculats tradicionalment al successor de la corona d'Espanya" i que havent-se extingit totes les línies cridades en dret (és a dir, els successors -no només els descendents- i tampoc parla de "legítims" - del rei Joan Carles I), les Corts proveiran a la successió. També diu que "Les persones que, tenint dret a la successió al tron, contraguessin matrimoni contra la prohibició expressa del rei i de les Corts Generals, restaran excloses elles mateixes i els seus descendents" i que les renúncies en l'ordre de successió a la Corona " es resoldran amb una llei orgànica " (que encara no s’ha  presentat). Finalment, la Constitució, en enumerar les funcions del rei diu que, entre altres, té la de "concedir honors i distincions d'acord amb les lleis".
La Casa Reial espanyola, representada per la dinastia dels Borbó, que la van iniciar el 1700 amb el rei Felip V, s'ha dotat, des de fa més de dos segles, d'unes disposicions o reglaments que afecten la família reial (no a la família del rei, que és un concepte diferent i més obert). Em refereixo a la ja esmentada Pragmàtica sobre Matrimonis Desiguals, promulgada pel rei Carles III, el 23 de març de 1776. Felip V, que era rei de Castella (i de la resta de regnes que, en el transcurs dels segles es van incorporar a aquesta Corona, inclòs el de Navarra) es va convertir, definitivament, el 1715 (després de l'annexió dels territoris de la Corona catalanoaragonesa) en el primer rei de fet d'Espanya. Per tant, Espanya només ha tingut una dinastia règia: la dels Borbons, que és la "dinastia històrica" ​​d'Espanya, el representant legítim és el rei
Joan Carles I, des de la abdicació, el 1977, del seu pare, Joan III, comte de Barcelona, ​​i descendent directe dels primitius comtes de Barcelona, ​​i dels reis d'Aragó, de Castella, de Lleó i de Navarra. Des del seu inici, tots els membres de la Casa i família reial espanyola, seguint un costum comú a les corones Castellano-Lleonesa i Catalano-Aragonesa que, per no anar més lluny, podem remuntar als Reis Catòlics, van contraure matrimonis iguals, paritaris , és a dir, amb persones del mateix rang, sense sortir del cercle de les famílies sobiranes, la qual cosa ha contribuït a mantenir aquell referent simbòlic i aquell llustre més amunt esmentat.


L'esmentada Pragmàtica dels Matrimonis Desiguals va ser promulgada per Carles III arran de les intencions del seu germà petit, l'infant Lluís, de contreure matrimoni amb una dama de rang inferior, pertanyent a la noblesa aragonesa, Teresa de Vallabriga i Rozas. L'infant es va casar el mes de juny de 1776, amb l'autorització i el consentiment del rei, però, en aplicació estricta de la llei, ell i els seus descendents van quedar automàticament exclosos de la successió al Tron, ja que aquesta llei disposa que els contraventors perdin el dret a la successió encara que el monarca doni el seu permís (Clàusula XII), és a dir, l'exclusió és, repeteixo, automàtica en produir-se l'enllaç desigual i, per tant, no cal la renúncia de l'afectat (el subratllat és meu). Després del susdit infant Lluís i fins avui, catorze membres de la dinastia dels Borbons d'Espanya han estat exclosos de la successió per raó d'un matrimoni desigual (sense tenir en compte als components de la ja extingida línia carlista, que va ser exclosa de la successió per la Constitució de 1876): cinc fills de l'infant Francesc de Paula, germà del rei Ferran VII (la infanta Isabel, el 1841, en casar-se amb el comte polonès Ignaz Gurowski; l'infant Enric, duc de Sevilla, el 1847, pel seu matrimoni amb la noble valenciana, Helena de Castellví i Shelly, filla dels comtes del Castellar i de Carlet, la infanta Lluïsa, també el 1847, en casar-se amb José María Osorio de Moscoso, duc de Sessa i gran d'Espanya, la infanta Josepa, el 1848, al casar amb el periodista cubà d'origen català, José Güell i Renté. També els quatre fills de l'infant Sebastià, fill de l'infant Gabriel i nét del rei Carles III: Pere de Borbó, duc de Dúrcal, el 1885 , en casar al palau reial de Madrid, amb la noble cubana, Caridad Madán, Francesc de Borbó, duc de Marchena, el 1886, en fer-ho amb Pilar de Muguiro, filla dels comtes de
Muguiro, Lluís de Borbó, duc de Ansola, el 1886, en casar-se amb Ana Bernaldo de Quirós, filla dels marquesos de Campo Sagrado, i Alfons de Borbó, en casar-se amb Julia Méndez. Quatre fills del rei Alfons XIII: el príncep d'Astúries, Alfons, en casar-se, el 1933, amb la cubana Edelmira Sampedro; l'infant Jaume, duc de Segòvia, en fer-ho, el 1936, amb la noble francesa, Emanuela de Dampierre, la infanta Beatriu, en fer-ho, en el mateix any, amb Alessandro Torlonia, príncep de Civitella-Cesi, i la infanta Maria Cristina, el 1940, en casar-se amb el comte Enrico Marone-Cinzano. I finalment, les dues filles del comte de Barcelona, ​​Joan III: la infanta Pilar, duquessa de Badajoz, el 1967, en casar-se amb Luis Gómez-Acebo, vescomte de la Torre, i la infanta Margarida, duquessa de Sòria i d' Hernani, el 1972, en fer-ho amb el doctor Carlos Zurita.


El 23 de juliol de 1945, l'infant Jaume, duc de Segòvia, va dirigir una carta al seu germà i cap de la Casa Reial, Joan III, comte de Barcelona, ​​dient-li que va triar la seva dona (Emanuela de Dampierre) "fora del cercle de les famílies reials, condició indispensable, segons les seculars lleis de la nostra pàtria i Casa "per poder accedir al Tron". Com podem veure, és precisament gràcies a la Pragmàtica de Carles III, que regeix els matrimonis de la Casa Reial, que l'actual rei d'Espanya ho és, precisament per ser l'hereu de la "dinastia històrica". Si no hagués existit aquesta llei, avui l'hereu de la dinastia seria Luís Alfonso de Borbón y Martínez-Bordiú, fill del difunt duc de Cadis, nét de l'esmentat duc de Segòvia i besnét del dictador Franco. Em sembla molt greu i molt poc exemplar i ètic que ara, el rei, perquè li convé, suggereixi, en un acte de nepotisme dinàstic, que la Constitució ha abolit la Pragmàtica de 1776 o se la salti a la torera. Penso en un western que fa algun temps vaig veure a la TV, en què a un cap indi pell roja se li recriminava dient que "tots compleixen les lleis excepte el cap dels Miliconju". Els membres de la reialesa han d'estar, com diuen els castellans, "a les verdes i a les madures" i han de saber al que s'exposen per les seves conductes, i el que no es pot fer és acceptar una monarquia i aplicar-li el tractament desigual institucional republicà. Els excessos d'algun príncep hereu, com el de Noruega, han fet que en aquell país es comenci a plantejar seriosament la substitució de la monarquia per la república. Si després d'una sèrie de matrimonis desiguals resulta que el rei o la reina, o un príncep, ja només es diferencia de la resta dels comuns mortals per un títol buit del seu significat tradicional, i que fins i tot el llinatge real
s'ha perdut (encara que facin el parany de canviar l'ordre dels cognoms o el nom de la dinastia), i en comptes de les històriques dinasties de Borbó, Àustria, Bragança, Orleans, Baviera, Hohenzollern o Savoia, tinguem les dinasties dels Laborde, Amsberg, Marichalar, Urdangarín, Fernández, Zurita, Lequio o Codorniu, si resulta també que el nostre veí de casa o el venedor de la cantonada, és un germà, cunyat, nebot o cosí del rei, el més lògic és que la gent acabi pensant que si uns senyors o senyores d'aquestes famílies poden ser caps de l'Estat amb el títol de rei o membres d'una dinastia reial sense cap contingut o referent històric per al país, ja no té cap sentit mantenir-los en aquella aurèola i, per tant, és molt millor i més democràtica i menys arcaica una forma d'Estat basada en l'elecció del seu cap, és a dir, la república. Amb la idea de voler modernitzar i democratitzar  una institució que per essència és tot el contrari, el que s'aconseguirà, i alguns ho veuen molt clar, i a això van, és desvirtuar-la totalment, i una manera de fer-ho és posant-li la falca dels matrimonis desiguals, com més desiguals millor. El rei troba que el fa molt popular que els seus amics el llancin a una piscina, si realment creu que aquesta és la manera de guanyar-se els espanyols, que procuri, doncs, que no acabin llançant-lo per la finestra. Cal ser conseqüent.