EL BLOG DE L'ARMAND

SOBRE L'INCIDENT DE LA BANDERA
30/04/2013

Referent a l'article de Manuel Casanoves i Casals, “L’incident de la bandera», publicat a l'AVUI del 24 de juny, i en el qual se m'al·ludeix en la meva qualitat d'heraldista, vull fer unes breus puntualitzacions, però no pas com a conseller heràldic, sinó com a català: la bandera del Princí-pat era la creu de Sant Jordi, o sigui, sobre fons blanc, una creu vermella amb els quatre extrems tocant la vora de la bandera. Aquesta era també la bandera de la Generalitat de Catalunya. El senyal o distintiu de Sant Jordi també era conegut amb el nom de «senyal de la terra», o sigui el distintiu del país. L'altre senyal propi i característic dels catalans era l'anomenat «senyal reial», o sigui el distintiu propi del rei, successor directe dels comtes de Barcelona i dels altres comtats que s'hi fusionaren o incorporaren. Perduda, per dret de conquesta —no ho oblidem- la nostra independència i, per tant, els nostres drets nacionals i les llibertats que en són la conseqüència, entre 1707-16, oficialment no hi hagué més reis d'Aragó, de València i de Mallorca, ni tampoc més comtes de Barcelona. S'esdevingué aleshores, d'una manera forçada, la unitat uniformada a les lleis de la nació castellana, que passà a ésser oficialment la nació espanyola. Hom creà un Estat-nació imposat i no consensuat. El rei fou rei, ja d'una manera efectiva, d'Espanya; no ho era dels antics regnes i senyories de la Península (llevat de Portugal, que s'havia separat el 1640), encara que, a la seva intitulació o «títol gran», hi fossin enumerats un per un. Des d'aleshores, i conseqüentment amb la nova política uniformista —ara en diríem «harmonitzadora»—, els reis es deseixiren de la bandera que els era pròpia com a sobirans de la confederació catalano-aragonesa (o sigui la bandera treta de l'escut dels comtes de Barcelona) i oblidaren tot el seu gloriós passat (recordem la dita que els peixos de la Mediterrània portaven gravades les «quatre barres»). Crec que fou aleshores que el poble dels Països Catalans agafà la bandera de què s'havien deseixit els seus titulars i l'adoptà com a pròpia i consubstancial i la gravà perennement al seu cos i al seu esperit. Per això, hom no comprèn certes actituds contradictòries emeses des del centre de la pell de brau: d'una banda se'ns ha dificultat (o rebaixat), sempre que ha estat possible, l'ús de la nostra ensenya, i d'altra banda es fan afirmacions sobre la nostra «gloriosa bandera» i es diu que la de l'Estat és filla de la catalana. Però això no s'ho creu ja ningú, i menys els que ho diuen, perquè si fos així, una filla sempre ha de respectar i considerar-la mare i ha de tenir-li deferència. Si això fos així, la bandera que hauria d'haver lliurat a les forces armades el nostre president - hauria d'haver estat la dels quatre pals (en aquest cas, millor faixes), per tal que tremolés, airosa en la seva vetustat, al costat, i amb les mateixes dimensions, de la seva filla, per rebre l'homenatge i la deferència  de tothom. Aquest és el camí i la política que haurien de seguir els qui creuen que l’Estat espanyol hauria d'ésser un conjunt harmònic en la diversitat de diferents pobles vivint en concòrdia i solidaris en una destinació comuna lliurement volguda i consensuada ("AVUI", 5.7.1981).