EL BLOG DE L'ARMAND

L'HERĀLDICA MUNICIPAL A CATALUNYA.
01/05/2013

L'heràldica municipal a Catalunya

Les fonts documentals:

Per unes Reials Ordres del 7 i el 30 d'agost i el 22 de setembre del 1876 hom disposà que tots els ajuntaments del regne d'Espanya enviessin a Madrid un paper amb llur escut heràldic i hi posessin una breu notícia història del perquè de cadascun d'ells í la data de quan havia estat adoptat com a tal per l'ajuntament. La col·lecció que en resultà es troba actualment a la Sección de Sigilografía de Archivo Histórico Nacional, de Madrid. Cal dir que és força incompleta, ja sigui pel poc interès dels mateixos ajuntaments, ja sigui perquè molts no tenien escut oficial i per això no l'enviaren. D'entre aquells qui ho feren cal tenir en compte algunes precisions: aquells qui, per les raons que fos, tenien i empraven escut municipal, no tingueren problema, i els qui no en tenien, per tal de complir allò que els era manat, optaren per solucions ben poc afortunades. Uns enviaren l'escut o segell parroquial (la qual cosa era incorrecta i confusionària alhora i, d'altra banda, produïa una inflacció de sants i santes a l'heràldica municipal catalana); d'altres recorregueren a una altra solució d'emergència: empraren, amb molt poca inventiva i un molt d'ingenuïtat, els escuts parlants, que ja tenien una certa tradició al país, però d'una manera tan antiheràldica i matussera que els escuts semblen endevinalles, jeroglífics o xarades. Finalment, d'altres, també erròniament, optaren per posar a l'escut els Quatre Pals catalans (impròpiament anomenats «quatre barres») i el nom del municipi, sencer o en sigla.

 

A més de l'esmentada col·lecció disposem, per al coneixement general de la nostra heràldica municipal, de tres obres: la “Sigil·lografia catalana: inventari, descripció i estudi dels segells de Catalunya”, de Ferran de Sagarra í de Siscar, de gran valor històric i documental, la “Geografia general de Catalunya”, dirigida per Francesc Carreras i Candi, que conté els segells que emprava cada municipi quan es va publicar aquesta obra, i finalment, “Els escuts heràldics dels pobles de Catalunya”, de Manuel Bassa i Armengol, que no ens dóna bibliografia que ens permeti de comprovar l'autenticitat —en molts casos dubtosa— dels escuts que hi són descrits; per a més detalls ens remetem a la nostra crítica literària apareguda a «Serra d'Or» (gener del 1969).

 

Una de les coses que es posen en evidencia en confrontar les quatre fonts esmentades és que cal fer un estudi a fons per tal d'esbrinar quin hauria d'ésser l'escut que cal atribuir a cada municipi, puix que la diversitat d’escuts és gran dins cadascun d'ells, i moltes vegades, com hem dit, és producte, en el millor dels casos, de la fantasia d'un erudit local, i amb això em poso en contra d'ells només quan s'erigeixen en heraldistes sense haver fet estudis heràldics.

 

Les disposicions jurídico-administratives.

La legislació vigent sobre heràdica municipal es troba inserida, fonamentalment, en l'articulat de la Llei i el Reglament de Règim Local.

La LRL, aprovada el 1955, diu (art 121) que correspon a l'ajuntament en ple l'adopció o modificació del seu escut. El “Reglament d'organització, funcionament i règim jurídic de les corporacions locals” diu el mateix a l'article122 i també que caldrà explicar les raons que justifiquen tal adopció o modificació i presentar el dibuix-projecte del nou escut, un informe de la Real Academia de la Historia i una ordre ministerial aprovatòria, i que l'atorgament s'efectuarà per Reial Decret, acordat en Consell de ministres, a proposta del ministre de l'Interior (art 300 i 301). Una ordre del 23 de març del 1956 disposa que les corporacions locals que estiguin mancades de segell específic utilitzaran l'emblema de l'escut estatal (diu nacional, ja seria hora que els nostres parlamentaris suggerissin a les Corts el canvi de la denominació nacional per la d'estatal en els organismes i institucions d'àmbit estatal) amb indicació del municipi corresponent. Els Reials Decrets que rehabiliten o autoritzen l'adopció d'escuts heràldics municipals inclouen, des del 1962, una descripció de l'escut, però lamentablement no esmenten els motius i la justificació del perquè de tals escuts; d'altra banda, la manca de precisió en l'esmentada descripció emmena sovint a errors d'interpretació que no es produirien si s'hi dibuixessin. Hem consultat el Boletín Oficial del Estado des de l'any 1950 fins al mes d'abril de l'any que som i hem vist que han estat autoritzades, a casa nostra, cinquanta-dues adopcions o rehabilitacions d'escuts, ben poca cosa, sortosament, si tenim en compte el nombre d'autoritzacions del País Valencià, per exemple, o d'altres nacionalitats o regions de l'Estat. La nòmina, per ordre cronològic, és la següent: Viladecans (1957), Sant Climent de Llobregat (1958), Sort (1959), Saldes, la Granja d'Escarp i el Prat de Llobregat (1960), Sant Julià de Vallfogona (1961), Taradell (1962), Vilademuls, Sant Sadurní d'Anoia i Calldetenes (1963), Valls i Sercs (1965), Cornellà de Llobregat (1966), Prats de Lluçanès (1968), Sant Quirze de Besora i l'Hospitalet de Llobregat (1960), Argentona (1971), Gavà, l’Ametlla de Mar i Canovelles (1972), Flix i la Roca del Vallès (1973), la Jonquera, Cardedeu, Terrassola i Lavit, el Vendrell i Sant Joan Despí (1974), Montmeló, Parets del Vallès, Sant Just Desvern i Castellbell i Vilar (1975), Montblanc, Castellbisbal, Vilanova de Sau, Malla, La Vall de Bianya, Avinyó, Banyoles i Vallirana (1976), San Cugat del Vallès, Pallejà, Calaf, Vilassar de Dalt i Cubelles (1977), Caçà de la Selva, Mont-roig del Camp, Salomó, el Perelló, Sant Llorenç Savall, Begues i Castellserà (1978).

 

 Els principals defectes.

Per què hem dit que sortosament no són massa les autoritzacions? Doncs, perquè, en la nostra opinió, hi ha moltes equivocacions i errors i aquí no volem culpar els nostres companys de la Comisión de Heràldica de la Real Academia de la Historia, que actualment son Dalmiro de la Válgoma y Díaz-Varela, el marquès de Desio i el marquès de Siete Iglesias, heraldistes immillorables, el prestigi i els coneixements dels quals ningú no pot posar en dubte. Aquests errors son lògics, ja que, generalment, el material de què disposen és molt escàs, si no nul, i han de recórrer només a l'única font que tenen a l'abast: precisament l'informe o expedient tramès pel mateix ajuntament.

 

Alguns exemples: creiem que hi ha un ús abusiu de les armes de Catalunya (els Quatre Pals) i aquestes no sempre són col·locades al lloc que els correspondria. Caldria evitar d'emprar, com ja hem dit, escuts que semblin jeroglífics, encara que es vulguin justificar mitjançant un ús centenari, i d'abusar de les lletres inicials o sigles, i ja no parlem de les expressions com «carrer i braç de Barcelona», que en tot cas haurien d'anar fora de l'escut. Pel que fa al timbre de l’escut, tampoc no s'ha seguit un criteri unitari: no sabem l'anterior al 1962, però des d'aquests anys unes vegades han estat atribuïdes als timbres corones de títols nobiliaris (almenys fins el 1972) i d'altres corones reials. En aquest darrer cas tampoc no sabem quin criteri s'ha considerat per timbrar unes vegades amb l'autèntica corona reial i d'altres amb una anomenada corona real abierta inventada, suposem, durant el “regne” franquista. Hem restat també sorpresos de veure com una escut ha estat timbrat amb una peculiar corona del reino de Aragón, que desconeixíem.

 

Fins ara hem parlat del escuts diguem-ne oficialitzats. El panorama que presenten aquells que no ho han estat mai és vergonyós i evidencia, a més de la natural ignorància, el que pot fer la improvisació i la manca d'originalitat. Hi ha una constant violació de totes les lleis heràldiques: metalls sobre metalls i colors sobre colors; noms sencers o parcials dels municipis dins els campers; hom fa qüestió de més o menys catalanitat en el fet de posar-hi els Quatre Pals; s'empren com a timbres cascs i Ilambrequins, que són propis de les armes gentilícies, no de les municipals; figures i peces no heràldiques, o sense cap justificació; confusió amb els segells parroquials; ús desmesurat d'armes parlants equivocades o en forma jeroglífica (un cas increïble, que no podem deixar d'esmentar, el trobem a Solivella on a algú no se li ocorregué altra cosa que posar un sol i una lluna vella quan, en realitat, l'etimologia és clara: «sa olivella», que passà a «s'olivella» i ve del llatí ipsa olivella =l'olivella); i un llarg etcètera que faria inacabable aquest article.

 

Alguns suggeriments i propostes.

 Què caldria fer per tal de remeiar tants desencerts i evitar que se'n fessin més? Es molt clar i no gens difícil: crear, com a molts llocs del món, una càtedra d'heràldica (o, millor, de genealogia i heràldica) o una assignatura d'aquesta matèria, i que a l'Institut d'Estudis Catalans o a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona es formi una comissió d'heràldica que s encarregui d'informar en tots els expedients de canvi o mo-dificació d'escuts heràldics dels municipis de Catalunya. Creiem que mai millor que ara, a l'hora dels traspassos i transferències a la Generalitat, per a demanar-ho i evitar una absurda centralització estatal. L'adopció o modificació dels escuts municipals catalans, com la recatalanització de llurs noms, cal que es faci a Catalunya: és un dret al qual no podem renunciar (“AVUI”, 22.6.1979).