EL BLOG DE L'ARMAND

ELS QUATRE PALS DE L'ESCUT DE BARCELONA
01/05/2013

 

Pensava que la meva opinió respecte al nombre de pals a l'escut de Barcelona havia quedat clara en les meves cartes al director a diferents diaris barcelonins, a xerrades que he realitzat i entrevistes que m'han fet. Resulta, però, que no es així i, últimament, arran d'un article de Maria Aurèlia Capmany (bona amiga de fa força anys i per a qui sento un viu afecte), aparegut al Diari de Barcelona del dia 13, amb el títol “Qüestions d'heràldica”, m'han trucat i m'han escrit amics i desconeguts dient-me que com era que havia canviat d'opinió i ara defensava l'opció dels dos pals a l'escut de Barcelona. Això em prova, una vegada mes, que la gent d'aquest país no sap llegir.

  

Com que la meva posició en aquesta qüestió és sòlida i fonamentada, voldria exposar algunes precisions a l'escrit de la Maria Aurèlia. Va tenir sort, ella, de tenir de professor el marquès del Saltillo, però li matisaria l'opinió que l'heràldica és essencial per a l'estudi de la història. Jo diria que és de gran utilitat però no essencial.

 

La seva utilitat per a la història, l'arqueologia i l'art l'he comprovada en tres ocasions, en que diferents entitats em van fer una consulta: la primera, un museu de Califòrnia tenia una capa pluvial molt valuosa que portava brodat un escut. Com que vaig poder esbrinar a qui pertanyia l'escut, que portava els quatre primers cognoms del propietari, es va poder saber de qui era la capa i de quan podia datar. El mateix va ocórrer amb l'escut que hi havia en un retrat del XVII en una ambaixada espanyola. Vaig poder identificar el retratat.

 

Finalment, un important museu alemany havia adquirit una peca d'argent de finals dels segle XIII o inicis del XIV. Es tractava del mos de l'arnès d'un cavall trobat en unes excavacions a Turquia. Portava dos escuts que encara conservaven els seus colors. M'ho van enviar perquè s'atribuïa a un cavalier català. I ho era, ja que l'escut pertanyia al casal comtal d'Empúries.

 

Calia afinar més i saber quin membre d'aquesta família havia anat a aquelles llunyanes terres. I per un atzar vaig trobar la solució en un pergamí de l'arxiu dels ducs de Medinaceli a Sevilla. Hi deia (1298) que Hug d'Empúries, comte de Squillace, germà del comte Ponç V Hug,  era "presoner del soldà de Babilònia". No hi havia dubte, doncs, de qui era el propietari del tros d'arnès.

 

Pel que fa als escuts comarcals, he procurat fer les propostes des d'una visió global i el màxim d'objectiva, tenint en compte els factors mes definitoris i identificadors per la seva originalitat, exclusivitat o magnitud, basats en criteris històrics, geogràfics, econòmico-industrials, semàntics o sentimentals. Per a Osona, vaig donar dues alternatives. Ells decidiran i tenen la darrera paraula.

 

 

Te raó Maria Aurèlia Capmany quan diu que el senyal propi de la ciutat de Barcelona és una creu i que es discuteix si és o no la de Sant Jordi. Jo penso que no, però reconec que no tinc proves per demostrar-ho. El que si que és cert és que els barcelonins, almenys els regidors, pensaven que ho era al segle XV o abans.

 

Entrem, finalment, en la qüestió dels pals de l’escut. La casa reial o comtal, com diu Maria Aurèlia, ha usat els pals que li ha semblat necessari a l'escut reial o comtal. Això és cert, però també ho es que a partir del 1343 oficialment només es representarà un escut amb quatre pals. Els artistes, però, seguiran representant un escut amb un, dos, tres, quatre, cinc, sis pals i fins i tot escuts palats. Pel que fa a l'escut de Barcelona, ha passat el mateix sense que mai no s'estabilitzés o es fixés el nombre de pals. Depèn del moment, dels gustos i l'espai.

 

 

Maria Aurèlia esmenta un informe que va fer el 1984, quan era regidora de Cultura, referit a l'escut de la ciutat. Hi diu que els escuts dimidiats són corrents en heràldica i dóna com a mostra el de la reina Elisenda de Montcada a Pedralbes. Això és cert perquè l'escut es organitzat amb la meitat de les armes del rei (dos pals) i la meitat de les armes de la reina (quatre besants en pal). Aquest sistema era corrent a Europa i també, evidentment, a Catalunya, però no conec un sol cas de dimidiació d'escut municipal a Catalunya. I aquest no és el cas de Barcelona, perquè si fos dimidiat tindria, evidentment, dos pals al segon i al tercer quarters, però també portaria només mitja creu al primer i al quart quarters. Per tant, l'escut de Barcelona no es pot posar com a exemple de dimidiació.

 

El 20 de juny de 1983, el director de l'Institut Municipal d'Història va convocar, a la Casa de l'Ardiaca, una reunió per tal de tractar del tema de l'escut de Barcelona. Hi vam assistir sis persones. Es pot dir que en tots els punts hi va haver acord unànime menys en un: el nombre de pals. Quatre érem de l'opinió que havien d'esser quatre (alguns van matisar que es podia fer una distinció: en situacions mes importants o oficials, sempre els quatre pals, però que es podia accep-tar l’ús dels dos en situacions menys importants o no oficials). Dos defensaven l’ús dels dos pals (un d'ells va exposar l'argument de la dimidiació, que jo vaig contradir).

  

Com que no hi va haver unanimitat, el director va redactar un informe merament expositiu i no feia cap recomanació concreta llevat de la del timbre: tots vam estar d'acord que, si es creia convenient que l'escut havia de portar una corona, havia d'esser la reial. En cap moment s'esmenta a l'informe que els dos pals ofereixen mes avantatges gràfics. La meva opinió, doncs, continua essent la mateixa: cal blasonar l'escut amb quatre pals als dos quarters, pels motius que he exposat i no perquè cregui que és menys català posar-ne dos que quatre. Això no te la menor base científica ni històrica (“Diari de Barcelona”, 9.4.1989).