EL BLOG DE L'ARMAND

DE LES DUNES DE LA PLATJA DEL BUCO ALS ESGUARDS DELS ROMANS (Crònica romana I)
07/07/2006
He comprovat que Roma exerceix, dins meu, una profunda i estranya fascinació. Vaig començar a conèixer-la el setembre del 89. Van ser només quinze dies, i aquest any hi he tornat per a uns altres quinze. Potser és a causa de les meves lectures històriques o de les pel·lícules (sobre la Roma imperial, la dels papes, les coronacions dels emperadors, el Sac de Roma, els Borja, Miquel Àngel, la defensa de la Porta Pia, els Savoia, 1’ocupació nazi...). En arribar a 1' apartament del meu hoste i amic, Sergi,feia tanta calor a la Ciutat Eterna que, només desfeta la maleta, vam agafar el cotxe i, enfilant 1'autovia Litoranea, ens vam dirigir a la platja del Buco, al sud d'Ostia, abans d'arribar a Tor Vaiànica. Em va sorprendre, d'entrada, la naturalitat amb què s'hi estaven tant els qui preferien banayar-se i prendre el sol amb tèxtil com els qui ho feien completament nus. Perquè a Itàlia, m'han dit, a les platges lliures tothom ho pot fer com millor li sembli: vestit o nu.

L'aigua era més calenta que a la nostra platja de Txernòbil dos dies abans,

i t'has d'allunyar molt per no fer peu. La sorra, finíssima, com a tote les platges de dunes. Per calmar la set que teníem vam comprar unes tallades de síndria molt dolça, vermella i fresca, que venien en una de les improvisades guinguetes de begudes i fruites que allí s'havien instal.lat. Ens havíem col·locat ben a prop d'un negre, negríssim, nu i amb un cos d'allò més ben fet, però a qui la cara no acompanyava. Estava bocaterrosa i les corbes perfectes de les seves natges quedaven trencades,sobtadament, per la sinuositat de les seves fortes cuixes. En tombar-se va deixar veure una més que lleugera animació al seu voluminós sexe. Més enllà, una parella - de segur que eren amants-, un ros de cabells cargolats i daurats i de perfil d' autèntic romà, i 1’ altre, de cap bru i llavis gruixuts, restaven plàcidament adormits, i gairebé abraçats, en evident complicitat. Neguitós, vaig deixar en Sergi fent una becaina, i em vaig endinsar per les dunes per tal de comprovar si realment hi havia acció, com m'havien dit les guies internacionals.

Certament el lloc era ideal perquè n’hi hagués i per tenir-hi les més esbojarrades orgies. Turonets i fondals i una espessa vegetació formen llocs molt adients per ala gatzara, com túnels de vegetació molt densa que deixaven filtrar, tènuement, la llum del sol. Hi havia, però, poca gent

(desprès m'explicarien que anys enrere el lloc era molt més animat i hi havia més acció). En una mena de refugi natural i ben aixoplugat, fet de matolls i arbusts, un home nu feia com que prenia el sol i mirava obertament un altre que, alguns metres més enllà, el contemplava tot manipulant-se lentament l'aparell trempat. Alguns anaven d'un costat a l'altre a la recerca desesperada d'algú que els deslliurés del calentament que portaven i, en un d' aquells túnels, una parella no es va immutar per la meva presència quan es dedicava a l'art de la mútua fel·lació. Com que cap era del meu gust, vaig retornar al costat de Sergi, que ja s'havia despertat, i desprès de fer una remullada, vam restar absorts i quiets escoltant la càlida música que venia d'una de les guinguetes i contemplant com el vermellós globus solar era engolit, molt a poc a poc, pel llunyà horitzó del Nostre Mar. Amb aquesta imatge fascinant dins la meva ment vam arribar a Roma.

Una de les moltes coses que em sorprenen d' aquesta ciutat és la manera descarada com et miren i et retenen la mirada els homes que et colpegen per la seva bellesa. Sembla que tots saben de què va la història. Això vaig comprovar-ho, continuament, a la meva primera estada romana. Aquella mateixa nit, ho feia de nou mentre esperàvem taula a la terrassa de la pizzeria Er Grottino, a la popular i plena de tipisme plaça de Campo de’ Fiori, presidida per l'estàtua de l'heterodox Giordano Bruno. Diuen que aquesta plaça és l'única de Roma que no té cap església, perquè era on cremaven, a la foguera, els heretges i els sodomites. Per això, a l’endemà, al bigarrat mercat de fruites i verdures que quotidianament s'instal·la a la plaça, vaig comprar un ram de fonoll i el vaig dipositar als peus de Giordano, en recordança del seu injust i cruel martiri. Retornant, però, desprès d ' aquesta divagació, a les mirades dels romans... quan ens van donar taula, prop nostre també n'esperava una parella de nois, en plena dècada dels vint anys. Ambdós estaven força bé i, en adonar-se del meu interès, miraven i somreien, i aquest joc va durar fins que els van avisar que ja tenien una taula a punt. El súmmum, però, és que un d'ells, de tant en tant, i com qui no fa res, es gratava el paquet amb aquell gest tant comú als italians. Estic segur que no entenien, però sabien de què anava la cosa i els complaïa. Al llit, unes hores després, tot recordant llurs cossos i aquell gest, vaig fer una copiosa ofrena a la Venus Urània. Joan de Llobera (“Casal Lambda”, 5).