EL BLOG DE L'ARMAND

Nits al Monte Caprino (Crònica romana III)
04/09/2014
Roma és una ciutat que només et deixa decebut per una cosa. Amb el seu passat imperial (pensem en la Roma del "Satiricó", les seves sumptuoses termes, els bordells masculins, les festes i reunions orgiàstiques), el seu retrobament en el Renaixement, amb l'esbojarrada voluptuositat del barroc i la frenesia dels anys cinquanta (La dolce vita), et trobes amb una ciutat gairebé morta pel que fa a l'escena o l'ambient gai. No té res de perversa, de depravada o de gaiament disbauxada. El pes de l'aparell eclesiàstic, de l'Església catòlica, apostòlica i romana i del seu senyor absolut, el papa, amén d'ésser la seu d'un govern estatal de dretes durant gairebé cinquanta anys, és palès, evident, i hi pesa com una llosa enorme de travertí.

Els únics llocs d'ambient són cinc, dos on el sexe i el porro hi són exclosos(des de fa poc el consum en públic del cannabis ha estat prohibit gràcies al matrimoni sacríleg entre democristians i socialistes). Són el bar"L'Hangar". a la Via in Selci, a la falda de l'Esquilí, on cal que et facis soci per a accedir-hi i on els clients semblen estàtues de Bernini amb un got a la mà que, de tant en tant. dirigeixen a la boca amb un posat altiu i sense mirar ningú. Realment semblen ninots autòmates. L'altre és la discoteca L'Angelo Azzurro, al Trastevere, on les bogetes i els encarcarats models de costum no paren en la Seva frenètica dansa exhibint anatomia i els darrers models de factura més o menys coneguda. Els altres tres són els llocs on hi ha
acció. Un cinema, 1’Ambasciatori, prop de l'església on podeu contemplar el magnífic orgasme de santa Teresa. És un cinema porno hétero però només hi ha maricones. El llenç de muralla medieval entre la piràmide de Gai Cetti, la Via Zabaglia, i, finalment, el Monte Caprino, que és una part del Capitolí, davant el Teatro di Marcello.

A l’Ambasciatori hi ha acció tant a la platea com a l'amfiteatre, i els més agosarats o afamats hi són a la paret, darrera l'última fila, o al mingitori. S'hi sovintegen les fel•lacions, les penetracions i els refrecs a la vista de tota la corrua que no deixa de canviar-se de seient a cada mig minut. L'edat mitjana del personal són uns 45 anys, però també hi pots trobar, de tant en tant, algun pollastret. Hi vaig anar dues vegades i a cadascuna en vaig trobar un. El primer - d'uns 29 anys- portava al damunt una gran repressió. Em va
descórrer la cremallera -no portava calçotets, com la majoria dels italians a l'estiu- i de forma compulsiva em va engrapar el paquet que havia estat exposat. Després li va tocar el tom a la camisa i sense deixar de manipular-me les parts es va amorrar al meu mugró esquerre. Semblava una sangonera que, passant d' un pit a l'altre, els anava succionant frenèticament. Jo, amb la meva mà esquerra, vaig aconseguir de treure-li la bitlla que ja suquejava i, per dessota les nous, amb un dit li furgava el ses. Amb un no res i sense cap senyal extern li esdevingué la baixada del franc, deixant-me la mà xopa. S'endreçà ràpidament i, amb un ciao se'n va anar cap cot i avergonyit, sense ni tan sols eixugar-se amb el kleenex que jo gentilment li oferia.

La segona vegada -dos dies després- va ésser millor. Vaig anar a fer un riu. Al mingitori del meu costat (només n'hi ha dos) hi havia un noi d'uns 26 anys. Cabells llisos i engominats, negres. De tipus atlètic, amb samarreta blanca d'aquelles escotades pels costats deixant veure els mugrons. El pantalon blanc de xandall i unes xiruques vermelles. S'estava sacsejant un aparell de proporcions realment excel•lents i observava amb delit com el meu anava creixent al compàs del seu brandeig. Va fer un gest amb la gropa que era inequívoc i li vaig plantificar la mà damunt les natges enfonsant el dit cor per la regata. Un gest d'aprovació dels seus llavis em va decidir a entrar dins la comuna i ell m'hi va seguir. Vaig tancar la porta i, com una fera àvida s'amorrà al meu piló i jo, després, al seu. Quan me l'havia preparat bé, després d'una prolongada i sàvia succió, em vaig ficar un condó mentre ell treia una crema de la bossa i se n' untava el forat. Amb les mans li vaig obrir els préssecs. L'espectacle que se m'oferia a la visió era deliciós. Li vaig enfilar tot instrument pel ses fins a l'arrel. A cada sacsejada meva ell feia un remuc de plaer en sentir-se emplenat i pels pessics als mugrons que li donava. L'instant del buit intens i absolut el vam assolir plegats. Va esquitxar la paret mentre jo ho feia dins les seves carns. Agraïts ens vam besar els llavis i amb un grazie tante ens vam acomiadar relaxats i distesos.

A la muralla de la Porta Ostiense, al costat de la piràmide, hi vaig anar una mica massa aviat i, com que fins a les deu no fosquejava, encara no hi havia ningú. Les baixes branques dels oms del Viale del Campo Boario fan d'amagatall als clients del lloc. Sobre la gespa arran de la muralla s'hi sovintegen frondosos baladres i vaig comprovar que allà l'acció o la marxa, era intensa. El terra, darrera de cada arbust, era materialment cobert de kleenex i de condons usats, gairebé tots de color de rosa. Era evident que allà s'hi feia molta feina, però vaig haver d'anar-me'n quan arribaven els primers clients. Em va venir un pensament malèvol: si ho veiés un dels habituals ensotanats transeünts de Roma s'horroritzaria pensant en la quantitat d'infanticidis teòrics que en aquell indret es perpretaven cada dia! A mi, però, aquella visió m'havia posat a cent i després de sopar em vaig dirigir al Monte Caprino a la recerca de bocs tan afamats com jo i a veure si s' organitzava algun aquelarre.
Des del punt de vista de la marxa, Monte Caprino és el lloc més famós de la Ciutat Eterna. La concurrència hi és constant a partir de la posta (il tramonto) fins a hores avançades de la matinada. La característica més acusada són els seus quatre nivells (gairebé com els quatre del nostre "Jardí Botànic"). Al més baix s'hi accedeix o bé per la via del Teatro di Marcello, o bé pel Vico Jugario, on els menys agosarats esperen lligar asseguts dins el cotxe. Al segon s'hi puja per unes escales i et trobes en una senda d'alzines tènuement enllumenada. Allà el millor és posar-te estantolat a una paret que queda completament tapada per arbusts. Em trec el paquet i mentre me l'acarono se m 'acosta un noi amb calces molt curtes i samarreta i una arracada a l'orella. Entra a l'amagatall i me la toca i jo li descordo el pantalonet que li cau als peus. Ell es desbotona la camisa i se l'obre. Jo faig el mateix. Té uns mugrons molt grans i gustosos i li agrada el meu rosec, perquè sospira. Li agafo el cap de cabells molt
curts i l’amorro al meu mànec. Quan era preparat m'he posat el preservatiu, l'he tombat i li he endinsat tot l’instrument. Alleujats ambdós de la calentor ens hem eixugat i ens hem acomiadat, ell amb un petó a la meva galta i jo amb un colpet a la natja. Al tercer nivell hi ha un bosquet molt fosc al costat d'una font d'aigua molt fresca -com totes les fonts romanes-, i a l'angle que forma una paret me la trec i me la pelo fins que es posa grossa. Un s'hi acosta i s'hi amorra mentre es fa una palla. Un altre s'apropa, se la treu i comença a donar-li gust, jo li agafo i l'acosto i mentre el primer segueix la seva tasca succionadora jo faig el mateix amb la del nou vingut, que em pessiga els mugrons. Noto una mà darrera meu i que m'obren l’ull negre i la calor humida d'una llengua me l’estimula sàviament 1'ull. No puc més i entre sotragades i gemecs que encara exciten més els meus companys de plaer, deixo anar la descàrrega i, l'un darrera altre, els
altres dos fan el mateix.

La meva darrera nit romana va superar les anteriors. La lligada va ésser igual que l'anterior i també al bosquet. Aquesta vegada era un noi primet i ros, d' ulls blaus. Es va abocar al meu paquet, jo el vaig alçar un moment i li vaig abaixar els pantalons i els calçotets. El culet era petit, molt rodó i dur i mentre hi furgava amb les mans es van acostar dos o tres més. Aquesta vegada, però, el volia només per a mi i en anglès li vaig dir que volia que estiguéssim sols. Ens vam cordar i agafant-me de la mà em va portar al quart nivell. Vam saltar una tàpia i a un abric entre roques, alzines, llorers i xiprers, amb una visió magnífica de Roma de nit, ens vam despullar del tot. Ningú no ens veia. Durant gairebé una hora vam estar moltes vegades a punt de mel. Ens vam repassar tot el cos amb mans, boca i llavis i amb refrecs totals. Desitjava que me'l follés però el dia abans 1'hi havien fet mal i li dolia. Va arribar un moment en què ja no podíem aguantar més i allò va ésser un desfici. Estantolats al tronc d'un arbre generós vam restar abraçats fent-nos petons i carícies. Va resultar que era de Borgonya. es deia Gérard i era historiador de l'art i escenògraf. Pel damunt de les fulles dels arbres, la lluna -gairebé plena –i el mar d'estrelles ens guaitaven amb enveja. Pla tenia molta raó: Roma és una ciutat per passejar-s'hi i civilitzar-se. Joan de Llobera (Casal Lambda, 7)