EL BLOG DE L'ARMAND

Apropiaciķ dels símbols nacionals de catalunya per part d’historiadors aragonesos
04/09/2015
L’heràldica és un sistema simbòlic únic al món per les seves característiques, que són bàsicament tres: que el suport on es pinten les armories és originàriament l’escut defensiu dels combatents medievals, que està basat en uns colors anomenats esmalts i que les armories són hereditàries en una família o en un territori. L’heràldica te una normativa i un llenguatge propis, que s’han estès per tot el món i en aquest sentit si jo des d’aquí, truco per telèfon a un heraldista del Japó i li  blasono (o sigui, descric) un escut, ell, sense veure’l mel dibuixarà correctament. Cal dir, també, que l’heràldica, a més d’una ciència també és un art i té un disseny especial: el disseny heràldic.
    
L’heràldica apareix a l’occident d’Europa el primer terç del segle XII i apareix als camps de batalla per la necessitat d’identificar els enemics, puix que si a la cota de malla, que només deixava veure la cara, s’hi afegia el casc, amb només una estreta espitllera davant els ulls, era molt difícil reconèixer contra qui lluitaves. Per pal•liar aquesta dificultat, van començar a pintar a la part externa dels escuts defensius tota una sèrie de senyals, geomètrics, animals, vegetals, arquitectònics, etc. Quan aquests senyals es van fer hereditaris en una família és quan neix l’heràldica gentilícia. Tot seguit, també, va aparèixer l’heràldica cívica també per la necessitat d’identificar i autenticar la documentació emesa per províncies, ciutats viles i pobles. Seguidament, va sorgir, per la mateixa necessitat identificativa, l`heràldica corporativa emprada pels  gremis, les universitats, i molt posteriorment, l’heràldica industrial per identificar marques de vins i licors, cotxes, i empreses. Finalment va aparèixer l’heràldica esportiva. Quin és el club esportiu que no té escut?. Una altra cosa que siguin correctes, que gairebé no n’hi ha un que ho sigui. La font principal i més antiga on apareixen representades unes armories són els segells. Els segells es penjaven dels pergamins, i servien per autenticar els documents. Al segell, el titular, ja fos un persona, una entitat, una ciutat, etcètera, hi posava el seu senyal. Als primers segells, els personatges, generalment sobirans o grans magnats, hi apareixen a cavall, portant un escut i agafant una llança de la qual sortia una banderola o un gonfanó. Com he dit abans, quests senyals en principi eren personals, però a partir de la primera meitat del segle XII es fan hereditaris en una família, i és quan neix l’heràldica. Doncs bé: el segell més antic d’Europa, absolutament datat, que porta un escut armoriat, és el del comte Raül I de Vermandois, que va morir el 1152. I aquest document o pergamí, d’on penja el segell, és datat de l’any 1146. Però el segon, també absolutament datat, és del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, que va morir el 1162. Aquest segell penja d’un pergamí de l’any 1150. Ara bé, això vol dir que si és del 1150, la matriu d’aquest segell havia de ser anterior, i segons Faustino Menéndez-Pidal, la matriu podria ser de l’any 1131. Al segell de Ramon Berenguer IV de 1150 apareix el mateix senyal al seu escut defensiu i a la banderola. A la banderola es veuen unes faixes, i a l’escut es veuen uns pals. En heràldica, les franges verticals són pals, les horitzontals són faixes, les diagonals en direcció de dreta a esquerra de l’escut és la banda, i el revés és la barra.

A Catalunya no sempre s’han fet les coses bé, i també hem tingut mala sort. Un exemple molt clar entre molts d’altres és que Ramon Berenguer IV va preferir ser el més antic i prestigiós dels comtes sobirans al més modern dels reis. Sempre s’ha dit que hauria pogut aprofitar aquells moments per proclamar-se rei, però que no ho va fer, diuen, perquè hi havia una teòrica sobirania eminent per part dels reis de França. Aquesta idea, de no ser el més modern dels reis, i ser el més prestigiós i antic dels comtes, la trobem en un historiador anglès de l’època, més o menys un contemporani de Ramon Berenguer IV, William Petit of Newburg. L’any 1198 escriu que Ramon Berenguer IV «no volia ser més que els seus avantpassats, i que s’estimà més ser el primer dels comtes que no el setè dels reis». Una conseqüència, diríem, d’aquella manca de perspectiva va ser que, quan l’any 1137 es va enllaçar Ramon Berenguer IV amb Peronella, única filla de Ramir II, cinquè i darrer rei d’Aragó de la dinastia navarresa dels Ximena, els seus descendents, en comptes de dir-se «de Barcelona», com hauria d’haver estat, es van dir «d’Aragó», i la conseqüència ha estat que hom parli sempre de «reis d’Aragó», «la Corona d’Aragó», «Barres d’Aragó» o que molta gent cregui que Catalunya formava part del regne d’Aragó, cosa que mai no ha estat així. Fins i tot s’està negant, des d’instàncies molt altes, que Catalunya no ha estat mai una nació o un estat. Catalunya, fins al 1714, quan por justo derecho de conquista, són paraules del rei Felip V, va ser annexionada a Castella, tenia moneda pròpia, un parlament propi (les Corts catalanes), un dret públic i privat propis, unes institucions de govern pròpies, amb els seus propis funcionaris i una llengua pròpia. Tot això no és característic d’un estat o d’una nació?

Una cosa semblant la tenim també amb la denominació dels nostres comtes-reis. Zurita, el 1562, va escriure Los anales de Aragón, per encàrrec dels diputats de les Corts aragoneses. En esmentar els reis d’Aragó els va donar l’ordinal que els corresponia en aquest regne i no com a sobirans de Catalunya o comtes de Barcelona. Per aquesta raó els Peres i els Alfons són coneguts amb l’ordinal aragonès. Tanmateix, a l’Arxiu General de la Corona d’Aragó (abans Arxiu Reial de Barcelona), tots els monarques segueixen la numeració catalana i no l’aragonesa, o sigui, que si busqueu algun document de l’època de Felip V, hom el trobarà per Felip IV. És més, no hem d’oblidar que l’únic monarca que s’autodenominà amb un ordinal va ser Pere el Cerimoniós i ell, a la seva Crònica, diu que és «Pere Terç» i no Pere Quart, o sigui, segueix el seu llinatge, la seva dinastia, que era la del Casal de Barcelona. Per això, moltes vegades he protestat que a Barcelona, tinguem dos carrers; el de Felip II i el de Pere IV, que haurien de dir-se de Felip I, i de Pere III, però, de moment, l’Ajuntament no ho ha tingut en compte.

El que és clar i evident, i els textos canten, és que la bandera i l’escut dinàstic i familiar dels comtes de Barcelona es van territorialitzar, tot i continuar essent de la família i la dinastia regnant. Es van territorialitzar a Catalunya, per pròpia voluntat dels sobirans. Això hom ho vol ignorar o oblidar, però tots els historiadors aragonesos, almenys fins al 1978, sempre que parlaven dels pals de l’escut o les faixes de la bandera deien los bastones de Barcelona, de los condes de Barcelona, los palos o las barras de los condes de Barcelona. També deien que, arran del matrimoni de Ramon Berenguer IV amb la infanta Peronella d’Aragó, sus descendientes dejaron el escudo de Aragón –que no en tenien, perquè la dinastia aragonesa es va extingir quan encara no havia nascut l’heràldica– y tomaron bastones del conde de Barcelona. Més clar, l’aigua.

Les armes dels nostres sobirans i de la seva família, els anomenats Quatre Pals, les van portar tots ells, però no el cognom i en comptes de dir-se «de Barcelona», com hagués estat el correcte, es van dir «d’Aragó» perquè hom devia considerar que era més un rei, encara que fos modern, que un comte sobirà. I per què diem que es va territorialitzar a Catalunya? Doncs bé, Pere III, el 1360, en donar ordres per embellir el palau reial de Barcelona, diu que hi posin «senyals dels reis passats d’Aragó e dels comtes de Barcelona». O sigui, tenia molt clar que eren diferents. El 1385, quan va fer traslladar els sepulcres de Ramon Berenguer II Cap d’Estopa i de la seva besàvia Ermessenda de Carcassona, de la galilea de la Catedral de Girona al seu interior, els va revestir d’unes plaques d’alabastre amb els escuts dels Quatre Pals, perquè ell tenia molt clar que eren les armes del seu llinatge, el dels comtes de Barcelona. I perquè era així, no hi ha ni un sol sepulcre dels reis d’Aragó anteriors a la unió de Ramon Berenguer IV i Peronella, que tingui l’escut dels quatre pals. Però és més: la reina Maria de Luna, una aragonesa, el 1396, al Parlament de Barcelona, en relació a la tramesa d’un estol per anar a buscar el seu marit el comte-rei Martí I, que es trobava a Sicília, diu que «las galees [les galeres] no porten banderes, sinó del comptat de Barchinona, ço és barres grogues e vermelles solament.» Jo crec que és claríssim que considerava que la bandera del comtat de Barcelona era la de les faixes grogues i vermelles. Però tenim més arguments: el comte-rei Martí I l’Humà, el 1399, en fer la descripció d’un reliquiari, diu: «un reliquiari d’or amb son peu amb sis esmalts: tres a senyal d’Aragó e tres a senyals reals de comte de Barcelona», o sigui, el senyal reial, dinàstic i familiar dels pals era el senyal del comte de Barcelona i no el del rei d’Aragó. Ja veurem després quin és el d’Aragó. El mateix monarca, a les Corts de Perpinyà de 1406, en el seu discurs d’obertura, va manifestar que el seu besavi, el comte-rei Jaume II, quan va enviar el seu fill Alfons (el futur comte-rei Alfons III, el Benigne) a la conquesta de Sardenya, el 1323, li va fer a mans la bandera tot dient-li: «Fill, jo us dono la bandera nostra antiga del Principat de Catalunya, la nostra bandera reial». És que si els mateixos sobirans ho diuen, no crec que es pugui dubtar més. Pere Safont, al seu Dietari de 1411, en parlar de les exèquies que es van fer a Barcelona pel comte-rei Joan II, en descriure les banderes i escuts posats en tal ocasió, diu: «Les armes del Principat de Catalunya, ço és barres d’or i vermelles». Però és més: les Corts aragoneses de Calatayud/Saragossa, de 1678, ja bastant més cap aquí, van aprovar que las banderas de las compañías lleven los bastones de Borgoña en el mejor lugar y para que se diferencien de los de Cataluña. Més clar, l’aigua. Bé, el fet és que els reis propis d’Aragó, com he dit abans, mai no van tenir cap escut, perquè es van extingir quan encara no havia aparegut l’heràldica. És el mateix que va passar quan es van extingir les primeres dinasties dels comtes de Rosselló, de Cerdanya, de Besalú i de Pallars Jussà, no tenien escut, per més que després, al segle XVI, se’ls inventessin uns heraldistes.

L’escut oficial d’Aragó, els dels quatre quarters, data del segle XVI. El primer quarter és el de l’anomenat árbol de Sobrarbe, somat d’una creu. Sembla que se’l van inventar en aquell segle, perquè abans no en parla ningú. El segon és el que se’n diu de la cruz de Ainsa o d’Iñigo Arista. Aquest és el que el rei Pere III el Cerimoniós, el rei Joan I i altres monarques anomenen armas antiguas de Aragón, o señales de Aragón antiguo: Campo cárdano –o sigui, blau–, y cruces blancas. Però abans del segle XIV no hi ha cap document que l’esmenti. El tercer quarter és el de la cruz de Alcoraz, que fa referència a una llegenda arran de la conquesta d’Osca per part del rei Pere I d’Aragó: a la batalla d’Alcoraz, haurien quedat morts quatre reis àrabs i els seus caps són els que apareixen als quatre cantons d’una creu. Aquest és el que el rei Pere el Cerimoniós i altres monarques anomenen escudo de Aragón moderno. Concretament, en les seves Ordinacions, Pere el Cerimoniós diu que «les armes d’Aragó, que són aitals: una creu per mig de l’escut e a cascun carter un cap de sarraí». Aquest escut apareix per primera vegada el 1281, en una bolla de plom de Pere II el Gran i es troba a totes les bolles de plom fins a Ferran II el Catòlic. Ara bé, aquest escut no pot ser avui dia d’Aragó perquè és l’escut oficial de Sardenya. L’últim quarter de l’escut d’Aragó és el de la dinastia de Barcelona, que va regnar a Aragó a partir del matrimoni de Ramon Berenguer IV amb la infanta Peronella d’Aragó. En tot cas, jo crec que l’escut que correspondria més a Aragó hauria de ser el de la creu d’Ainsa barrejat amb els Quatre Pals.
 
El que sí que és cert és que fins a principi del segle XX els historiadors aragonesos i d’arreu no havien defensat mai l’aragonesitat dels Quatre Pals. Van tenir sempre molt clar quins eren l’escut i la bandera de Catalunya, amb la sola excepció d’un historiador molt polemista, molt anticatalanista, i a més a més, falsari, perquè falsificava molts documents. Es tracta de José Pellicer de Tobar. Aquest, el 1642 afirmava sense cap prova que en Aragón tuvieron los reyes primeros las barras que en Catalunya. Los condes de Barcelona tenían armas diferentes de las barras. La cruz roja en campo de plata. Las barras las tuvieron los reyes de Aragón antes de la unión del reino en el Principado de Catalunya, la qual cosa és totalment impossible perquè l’heràldica encara no existia. Des de Zurita, el màxim historiador d’Aragó, passant per Ainsa, Briz, Argensola, Carrillo, Ustarros, Clemente, Corral, Abarca, Marcillo, gairebé tots, tots, llevat de Pellicer de Tobar, tots diuen que els Quatre Pals són dels comtes de Barcelona. També afirmen el mateix, al segle XX, Santa Pau, Sentenach, García Ciprés, Ibarra, Rodríguez, Puelles, Canellas, Sánchez y Pérez, etc. Ara bé, el 1978 la Diputación General de Aragón va publicar al seu Boletín Oficial l’acord de declarar que la bandera de Aragón es la constituida por las cuatro barras rojas horizontales sobre fondo amarillo. I el seu estatut d’autonomia diu que es la tradicional de las cuatro barras rojas horizontales sobre fondo amarillo. Aquesta és la bandera oficial de l’autonomia aragonesa, que és, com s’hi diu, la tradicional de Aragón, i amb l’escut d’Aragó al centre.

Els historiadors aragonesos Guillermo Fatás, Guillermo Redondo, Manuel Monreal i Alberto Montaner van contribuir a aquests redactats, i des d’aleshores estan publicant, amb suport institucional, llibres i articles de format a tot color i molt ben il•lustrats, defensant l’aragonesitat de l’escut i la bandera de Catalunya, sense presentar mai cap argument mínimament convincent per provar-ho. Han publicat La bandera de Aragón, l’any 1978, Palos de Aragón, a la Gran Enciclopedia Aragonesa, Las barras de Aragón, un article a El Heraldo de Aragón, l’any 1989, Heráldica aragonesa, Blasón de Aragón, El escudo y la bandera de Aragón, El senyal del rey de Aragón, historia y significado, Aragón en sus escudos y banderas etc. Aquests historiadors primer van negar que al segell de Ramon Berenguer IV de 1150 hi hagués pals i deien que allò eren reforçaments de l’escut, que es posaven perquè quedés més fort, però quan sigil•lògrafs i heraldistes de més autoritat van dir que sí, que eren pals, com també eren escacs els quadradets que es veuen a l’escut del comte de Vermandois, que tampoc són gaire nítids. Avui dia ja ningú no dubta que siguin pals. El que passa és que després, l’any 1982, quan va fer 900 anys de la mort del comte Ramon Berenguer II el Cap d’Estopes, es va obrir per primera vegada el seu sepulcre de la catedral de Girona, i es van trobar amb la gran sorpresa que aquell sepulcre d’alabastre gòtic era només un revestiment, unes plaques que s’havien fixat, amb una espècie de ciment, al primitiu sepulcre romànic i al de la seva besàvia Ermessenda de Carcassona. Al dessota hi havia pintades franges verticals d’or i vermelles. Seguidament es van fer unes anàlisis químiques dels pigments, per veure si eren de l’època, i efectivament, podien ser-ho. Això no va satisfer gens aquells historiadors. Aleshores va sortir Faustino Menéndez-Pidal dient que aquelles pintures es van fer al moment del trasllat dels sepulcres de la galilea a l’interior de la catedral. I per què ho va dir això? Doncs suposo que per no haver de reconèixer que es tractaria d’un senyal preheràldic dels comtes de Barcelona. Això vol dir que abans de néixer l’heràldica, els comtes de Barcelona ja empraven aquests colors. Aquella afirmació no té cap sentit perquè era esmerçar diners en unes pintures que tot seguit s’havien de tapar amb ciment i recobrir amb planxes d’alabastre.

Aleshores vaig publicar el llibre “Els quatre pals, l’escut dels comtes de Barcelona”, on crec que refuto plenament tots els arguments dels historiadors aragonesos, i fins ara no me l’han contradit i el que fan és ignorar-lo i continuar amb els seus arguments. Penso que seria una bona aportació que l’esmentat llibre meu fos traduït al castellà i publicat en edició de luxe i amb moltes il·lustracions, però les institucions catalanes, públiques i privades, al revés de les aragoneses, no tenen cap interès a fer-ho. El 1996 vaig escriure també un article a la “Revista de Catalunya” titulat “El senyal dels quatre pals és dels comtes de Barcelona i per tant català, i no aragonès”, també sense que tingués cap ressò. Tanmateix, els historiadors aragonesos han introduït un nou argument, que els va proporcionar un gran «amic» dels catalans: Antonio Ubieto Arteta. El seu argument és el següent: els pals són aragonesos perquè Ramon Berenguer IV, quan es va casar amb Peronella d’Aragó, ho va fer sota una institució de dret privat de l’Alt Aragó, que és l’anomenat casamiento en casa. Aquesta institució, que no consta ni als Fueros de Aragón, i gairebé no l’esmenten els juristes aragonesos, consisteix que quan un home es casa amb una hereva de l’Alt Aragó passa a formar part de la casa i de la família de la seva dona, i abandona el seu llinatge i casa. Aleshores, com que el segell de 1150 és posterior al 1137, data de les esposalles de Ramon Berenguer IV amb Peronella, el comte ja seria aragonès i, per tant, havia abandonat el seu llinatge català per integrar-se al dels reis d’Aragó» i per això, diuen ells, el senyal dels Quatre Pals és aragonès.

Aquest nou argument també ha estat refutat per l’historiador Josep Serrano i Daura, en un article publicat el 1998, a la revista Hidalguía, amb el títol La donación de Ramiro II de Aragón a Ramón Berenguer IV de Barcelona, de 1137 y la institución del «casamiento en casa», on explica que cap historiador aragonès mai no havia esmentat aquesta institució, però que als defensors d’aquesta teoria els va molt bé perquè tenen un argument per poder dir que és aragonès i no és català.

Hi ha, però, altres raons que demostren també la identitat barcelonina dels Quatre Pals. A més del propi coneixement dels nostres monarques, del Casal de Barcelona, que ells sabien millor que ningú d’on els venia aquell escut, tenim el cas de l’escut de la família catalana dels Cervera, vescomtes de Bas, que per casament van ser jutges sobirans d’Arborea, a Sardenya. El seu escut és partit verticalment i en un costat hi ha l’arbre dels Arborea i a l’altre els Quatre Pals. Per què? Doncs perquè el vescomte Ponç II de Bas s’havia casat el 1147 amb Almodis de Barcelona, filla del comte Ramon Berenguer III i, per tant, germana de Ramon Berenguer IV, la qual cosa confirma que el senyal dels Quatre Pals pertanyia, ja abans d’aquell matrimoni, als comtes barcelonins i no als reis d’Aragó.

Pel que fa a la nostra bandera nacional, em pregunto: des de quan la bandera d’Aragó ha estat la catalana? La bandera groga amb quatre faixes vermelles és exclusiva de Catalunya. Això, però, no vol dir que els països que formaven part de la Corona d’Aragó no tinguin dret també a tenir el senyal comtal barceloní o la bandera de Catalunya, però no sola, com ara s’esdevé a Aragó, on resulta que a les seves manifestacions o penjades dels balcons o a les portes dels taxis hom veu només la bandera catalana, sense l’escut aragonès. I en això crec que el govern català hi hauria d’haver dit alguna cosa, com va fer el de Navarra quan Euskadi va posar al quart quarter del seu escut autonòmic les cadenes de Navarra. Ràpidament van interposar un contenciós administratiu, el van guanyar, i si avui dia veieu l’escut d’Euskadi, veureu que el quart quarter és només vermell perquè hi han hagut de llevar les cadenes.

Sembla que els aragonesos, no en tenien prou d’apropiar-se de la nostra bandera i ara comencen a fer el mateix amb l’escut. I és que Catalunya és l’únic país del món, i l’única autonomia de l’Estat que no té escut oficial. L’estatut d’autonomia de Catalunya, en el seu article tercer, diu que «els símbols nacionals de Catalunya són la bandera, la festa i l’himne». D’escut, no en té. Per tant, com que oficialment, legalment, no té escut, en qualsevol moment els aragonesos poden canviar això i dir: «Bé, com que els catalans no el volen, i com que originàriament és nostre, doncs ara decidim adoptar oficialment l’escut dels Quatre Pals.

Quan s’estava discutint el text de l’Estatut d’Autonomia al Parlament català jo, con a Conseller d’heràldica i genealogia de Catalunya, per nomenament presidencial, vaig enviar a tots els grups parlamentaris les definicions correctes de l’escut i la bandera, però es va produir una cosa per a mi incomprensible: l’Estatut diu que els símbols nacionals de Catalunya són la bandera, l’himne i la festa. Er tant, Catalunya, no té escut, malgrat sigui el més antic d’Europa. Moltes gràcies. (Conferència a la sala d’actes del Departament de Governació, 18.3.  2009).