EL BLOG DE L'ARMAND

EL MOVIMENT GAI DURANT LA DICTADURA FRANQUISTA
04/09/2010

L’any 1970 es va presentar a les Corts franquistes un avantprojecte de llei que, redactat pel jutge català Antonio Sabater i Tomàs, sostenia que els homosexuals, pel simple fet de ser-ho, constituïen un perill per a la societat. Davant d’aquest fet, jo, que gràcies a la meva subscripció a Arcadie, una revista gai francesa que es venia publicant des de l’any 54 estava al corrent del que passava al mon –Stonewall, l’any 69 a Nova York, i el Maig de 68 a París, on també vam participar gais i lesbianes– juntament amb un amic –avui malauradament desaparegut– vam decidir que havíem de reaccionar i fer alguna cosa al respecte. I així, convençuts de la necessitat d’organitzar-nos, vam iniciar el Moviment Gai a Espanya.

Al principi ens vam dir Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH) i ens vam haver de mantenir a la més absoluta clandestinitat. Cal no oblidar que, en aquell moment, els homosexuals –o maricones, com ens deien– a mes de perillosos socials i potencials delinqüents segons la LPRS, érem considerats corruptors de menors i malalts mentals per naturalesa. L’Església ens tenia pels pecadors més abjectes, i per la resta de la gent érem el pitjor del pitjor; es a dir, el rebuig, l’escòria de la societat. Perquè, en certa manera, en aquella època els homosexuals érem vistos com homes que havíem renunciat a la nostra condició de mascles per esdevenir dones o donetes: érem mig homes, en definitiva, que el que fèiem era ‘donar-nos pel cul’, i que en ésser penetrats per un altre home perdíem la nostra virilitat la nostra homenia.

Aquests prejudicis vers els homosexuals donaven peu a tot tipus de vexacions, com per exemple els que havíem de patir aquells que, amb molta por, acudíem als pocs bars gais que en aquella època hi havia a Barcelona. Por de que en qualsevol moment aparegués la policia i fóssim detinguts i portats a comissaria, cosa que acostumava a passar sobre tot si no dúiem el carnet d’identitat a sobre. Allà, a la prefectura de policia, ens convertien en la befa i l’escarni de tots els agents, als quals els agradava rebre’ns formant una rotllana al nostre voltant, per acte seguit començar a insultar-nos, donar-nos empentes i, entre altres coses, tocar-nos i posar-nos porres pel cul. I després a més a més, si tenies la mala sort que portaves una agenda amb telèfons, es dedicaven a trucar la família –“hemos encontrado a su hijo en un bar de maricones”-, o al treball, a la feina, o als amics, etc.

En aquestes condicions, com es pot comprendre, no hi havia precisament massa al·licients per fer alguna cosa. Tot i així, un dia, vam comprar, amb nom fals, una multicopista de segona mà i, després de netejar l’espai molt bé, la vam amagar a la carbonera del soterrani de casa meva. I, dit i fet, aviat vam començar a editar un fanzine que vam batejar amb el nom d’Aghois. Els fulls d’aquesta mena de butlletí els escrivíem amb una màquina d’escriure vella que el pare d’un de nosaltres tenia a una fàbrica de Rubí, de manera que la policia no la pogués identificar, exactament igual que en el cas de la multicopista. Sempre recordaré com em tremolaven les cames i les mans quan vaig donar la primera volta de manovella. No obstant, vaig dir alea jacta est, o sigui, la sort està ja llançada, i vaig prendre consciència de que a partir d’aquest moment ens havíem convertit en delinqüents.

De la revista Aghois van sortir 18 números, que es van anar publicant regularment fins la mort de Franco. Per la distribució havíem de sofrir el tràngol de tenir que creuar la frontera en cotxe, arriscant-nos a que a la guàrdia guàrdia civil se li acudís escorcollar el vehicle i trobés les fulles ciclostilades. Un cop a Perpinyà enviàvem el material a París, on els editors d’Arcadie s’ocupaven de fer-lo arribar a catedràtics, actors, artistes, intel·lectuals i d’altra gent que sabíem que era de mentalitat oberta, i finalment als pocs valents que s’havien subscrit a la nostra revista. Pocs perquè la majoria de gais tenien por de que la seva mare o algun altre familiar trobés un d’aquests exemplars a casa -fins i tot recordo un senyor de 72 anys que ens deia que no podia subscriure’s perquè vivia amb la seva germana i no volia que aquesta pogués arribar a assabentar-se de la seva homosexualitat-, o que qualsevol persona, com la portera de l’immoble, per exemple, o, el que era molt pitjor, la mateixa policia, obrís la seva correspondència i es veiessin ficats en un greu problema. Per tant, no puc deixar de considerar aquells valents que es van subscriure a la revista com una mena d’herois.

L’any 74 vam participar en el congrés que, organitzat per la revista Arcadie amb el nom de L’homosexualité à visage decouvert (L’homosexualitat a cara descoberta), es va celebrar a París. Aquest congrés ens va permetre connectar amb bastant gent del moviment gai internacional i això ens va servir per a que aquell mateix any ens convidéssim com a MELH al primer congrés internacional pels drets dels gais (First International Gay Rights Congress), que es va celebrar a la Universitat d’Edimburg. Acompanyat per en Germà Pedra, el primer polític a tota Espanya que va sortir de l’armari dient obertament que era homosexual, em vaig presentar amb el pseudònim de Roger de Gaimon, el nom de guerra pel que se’m coneixia i amb el qual firmava tots els papers per tal que la policia no em pogués identificar. Allà vaig llegir un informe sobre la situació política i legal dels gais a l’estat espanyol, informe que va tenir molt d’èxit i pel qual molts dels assistents ens van felicitar efusivament.

Tant els va agradar el nostre informe que l’any següent la Campaign for Homosexual Equality (CHE), que aleshores era la organització gai més important a Anglaterra, em va convidar a fer el discurs de cloenda de la seva conferència anual a Sheffield. Vaig aprofitar aquesta oportunitat per fer un discurs sobre com la psiquiatria oficial espanyola considerava als homosexuals en aquella època. Era un atac bastant fort contra els Drs. Marañón i López Ibor entre d’altres, que eren aleshores els psiquiatres més importants i reconeguts a la Península. Aquest últim es va fer famós perquè va escriure a finals dels 60 un volum molt gruixut que es deia El Libro de la Vida Sexual, que va ser el llibre més venut a la Espanya de l’època i del qual es van fer moltíssimes edicions. Es tractava d’un manual de caràcter divulgatiu, escrit per un suposat científic que, en realitat, de científic no en tenia res. Feia, per exemple, la clàssica distinció entre homosexuals passius, que suposadament eren efeminats de naixement, i els homosexuals actius, els quals ho eren per vici. Després a tot el llibre deia autèntiques barbaritats, com que la missió de la dona era, literalment, estar a casa seva, a la taula, esperant que el pètal d’una flor caigués allà al damunt; o que els vestits de la dona es cordaven al revés que els dels homes per la natural inclinació de la dona a oferir el pit al seu nadó. I això ho deia tot un psiquiatra reconegut!

Davant d’aquest panorama ideològic i polític desolador vam començar a formar petits grups -d’unes 8 o 10 persones cadascun- que es reunien per separat. Tota precaució ens semblava poca. Cada grup -n’hi van haver 6 o 7- es reunia a cases diferents cada vegada, i entraven i sortien d’un en un per tal que els vigilants i els serenos no ens delatessin a la policia. Tot i així, la policia es va assabentar de seguida de les nostres activitats i un dia, durant una reunió que celebràvem a casa el grup que jo portava, van trucar al telèfon. ‘Armand de Fluvià?’ va dir la veu a l’altre costat de la línia; ‘sí, sí’, vaig respondre; ‘mire, estoy muy interesado en la revista Aghois que publican ustedes’. Per sort vaig reconèixer de seguida la veu de l’inspector Vicente Juan-Creix, un dels policies mes terribles de l’època, precisament el mateix agent que m’havia interrogat a comissaria als anys 56 i 57, quan els aldarulls que va haver-hi a la Universitat, durant els quals vaig estar processat i enviat a la presó Model, perdent així dos cursos. Vaig reaccionar i li vaig dir, ‘no, no, no, perdone pero se equivoca, no sé de que se trata...’. A partir d’aquell moment, ha de dir: conscients que havíem estat descoberts, vam decidir plegar i suprimir tots els grups, excepte un que va continuar publicant la revista.

No ho vam assolir sense incidències. era l’època que diu: es començaven a revoltar els obrers i els estudiants; i també manifestacions de capellans –no de bisbes, evidentment, sinó del clergat baix-. I es veu que Laureano López-Rodó, aleshores ministre d’afers exteriors de Franco i membre de l’Opus Dei, i el qual, encara que fos a l’armari, era vox populi que era homosexual, es va queixar al ministre d’assumptes exteriors francès i li va demanar que pressionés a qui fos per tal que la revista no s’enviés mai més des de París. Es veu que tenia por que, a més a més de tots els anteriors, també els marietes se li revoltessin. Així que un dia em va cridar el director de la revista Arcadie i em va dir que li havia trucat el prefecte de París amenaçant-lo amb tancar-li el seu local si no deixaven d’enviar el butlletí cap Espanya. Per sort un suec, Michael Holm, es va oferir a fer-ho des del seu país natal i d’aquesta manera vam poder continuar distribuint la revista.

La cosa va acabar amb la mort de Franco, el 20 de novembre del 75. Aleshores els membres d’aquest petit grup que ens havíem seguit reunint i havíem mantingut el que jo anomeno ‘el foc sagrat’ del Moviment Gai, vam començar a aplegar gent i vam decidir fundar el FAGC (Front d’Alliberament Gai de Catalunya). A partir d’aquest moment, de la mateixa manera que ho van fer els partits polítics i els sindicats, vam començar a sortir de la clandestinitat. A la primera manifestació, convocada per demanar la amnistia total, vam marxar amb una pancarta pròpia, i després vam participar en tots els mítings polítics i manifestacions, ja fossin convocats per exigir la majoria d’edat als 18 anys, el divorci, o celebrar l’11 de setembre, l’1 de maig, el 8 de març per la igualtat de la dona, etc. I a tot arreu sempre érem molt ben rebuts i els més aplaudits; entre d’altres raons, perquè a les files del FACG hi havien militants de tots els partits d’esquerra, organitzacions en les quals tractaven d’influir per tal que tinguessin en compte la nostra lluita i no ens discriminessin, cosa aquesta última que sí passava a Madrid, on el Partit Comunista encara va tardar una mica a reconèixer els homosexuals (no oblidem que al Jaime Gil de Biedma no el van permetre entrar en el Partit Comunista precisament perquè era un marieta). Al mateix temps el FAGC va encetar una sèrie de campanyes reivindicatives, la primera de les quals va ser per demanar l’abolició de la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social, objectiu que es va assolir al desembre del 78. La segona va ser per la legalització dels col·lectius de gais i lesbianes, i especialment del FACG, fita que no aconseguiríem fins l’any 80.

Entre les iniciatives més ressenyables que va portar a terme el FACG cal ressaltar la publicació, l’any 77, del ‘Manifest del FAGC’, un document importantíssim i que cal tenir molt en compte, ja que potser va ser el primer document a Espanya que abastava un ampli ventall de mentalitats i d’idees polítiques, incloent anarquistes, trotskistes, maoistes, marxistes-leninistes, socialistes, lliberals de esquerra i independentistes. Tots vam veure la necessitat d’elaborar un document unitari que fos una plataforma reivindicativa de referència per la lluita del moviment gai.

Sortosament, gràcies a aquests i altres esforços posteriors, les coses han anat canviant bastant i hem assolit molts dels nostres objectius. Per exemple, s’ha modificar significativament el Codi Penal, on totes els conceptes que eren més d’ètica moral que jurídics s’han anat suprimint, com es el de ‘escándalo público’, o el de ‘buenas costumbres’, o el de ‘moral pública’. I poc a poc hem anat arribant fins avui dia en que ja podem dir que som ciutadans de primera (2008).