EL BLOG DE L'ARMAND

SISTEMES D'ORDRE DE COGNOMS
07/09/2010

L’any 1999, les Corts Generals van aprovar una llei—mal considerada feminista, puix que de feminista no en té res—per la qual s’autoritzava els pares a escollir l’ordre dels dos cognoms de llurs fills. Al seu moment, ja vam intervenir, amb escrits a la premsa i entrevistes a la ràdio i la televisió, en el sentit que consideràvem que aquella llei era un desastre que només venia a complicar les coses i que acabaria amb el sentit que tenim dels llinatges i les famílies i faria, d’ací uns anys, molt difícil per a la gent localitzar un determinat individu, sobretot si, a més a més, també s’autoritzava aquells fills que ho volguessin, a tornar a canviar l’ordre dels cognoms una vegada arribessin a la majoria d’edat. Resultaria així que uns germans tindrien un cognom i els altres un altre. El cas més notori és el dels fills de la duquessa d’alba: uns es cognominen martínez de irujo (que era el cognom del pare) i uns altres fitzjames stuart (que és el de la mare).


Aquest sistema produirà tensions, disgustos i àdhuc baralles entre els membres de les famílies, principalment els sogres. 


Una altra cosa menys infortunada hauria estat si la llei en qüestió en lloc de consagrar legalment un veritable nyap, hagués establert l’obligació, des d’aquell moment i per a tots els ciutadans, d’avantposar sempre el cognom de la mare al del pare, com fan a Portugal. D’aquesta manera ja sabríem a què atenir-nos, a partir d’aquell any 1999, amb relació als cognoms de la gent i el problema seria menor.


Cal dir també que no hi ha cognoms d’home o masculins ni cognoms de dona o femenins, és absurd. En principi, tots els cognoms són d’home, perquè el cognom d’una dona sempre ha estat el cognom del seu pare. A Catalunya, homes i dones, almenys des de fa uns vuit-cents anys i fins al 1999, sempre han portat de primer cognom el del pare. I una altra cosa que cal saber és que el nostre primer cognom—el de tots—és el del pare, però tots els altres cognoms que tenim les persones a l’Estat espanyol, tots ells, ens vénen per part de dona, tots. El nostre sistema d’ordre de cognoms el considero modèlic i caldria que l’imitessin la resta de països d’Europa, perquè estableix una gran seguretat i facilita la recerca històrica i genealògica.


El Grup Socialista també va presentar una proposició no de llei al Congrés dels Diputats, per tal d’eliminar l’obligatorietat d’inscriure, al Registre Civil, el nom dels dos pares del nounat que hom vagi a registrar. La proposta es feia amb la bona intenció—diuen—de no discriminar els fills de mares solteres o els orfes. Quina solució més brillant i enginyosa!


Finalment, ara, també el psoe (suposo que en aquest partit hi ha una feminista obsessionada, que veu discriminacions a la dona per tot arreu i no para fins a aconseguir el que es proposa), ha presentat una altra proposta per modificar la Llei del Registre Civil. Com que el que es va aprovar el 1999 deia que si marit i muller no es posaven d’acord amb l’ordre dels cognoms dels fills prevaldria el del pare, això també ho consideren una flagrant discriminació de la dona, i la proposta d’ara és que en cas de desacord prevalgui l’ordre alfabètic. Si això s’aprovés ja hi ha qui diu que amb aquesta brillant idea s’extingiran els darrers cognoms de l’alfabet i que, per tal que això no passi, els anys parells l’ordre sigui de la a a la z i els senars de la z a la a.


Donem seguidament tres exemples d’ordre de cognoms per tal que s’adonin del que hauria passat i com ens cognominaríem ara si aquella llei del 1999 s’hagués promulgat en època dels nostres rebesavis.


a. El primer cas (els tres prenen com a exemple la meva família) és el sistema tradicional espanyol, que era obligatori fins al 1999: el cognom patern com a primer cognom i el matern com a segon. D’aquesta manera tots sabem perfectament quin és el primer cognom del nostre pare, del nostre avi patern, del nostre besavi patern, etc. Sempre és el mateix i no canvia. És una seguretat que tenim i no hi pot haver equivocació. En el meu cas, sé que tots els meus avantpassats per línia paterna es cognominen Fluvià i que tots els avantpassats per línia paterna masculina de la meva mare es diuen escorsa. 


  b. El segon cas és el portuguès (aquest, si ho voleu, més feminista que l’espanyol i ambdós més feministes que els de la resta del món). A Portugal i el Brasil el primer cognom és el de la mare i el segon el del pare, però el que es transmet als fills (sempre en segon lloc) és el patern. O sigui, el que va canviant de generació en generació sempre és el primer cognom el matern (al revés del sistema espanyol, que el que va canviant és el matern), però el segon—el patern—no varia. En aquest exemple jo em diria Armand Escorsa i de Fluvià i el meu pare s’hauria dit Armand Vendrell i de Fluvià i el meu avi patern, Pius Borràs i de Fluvià.


  c. El darrer cas és el que ara és vigent. Fixeu-vos que a la gent li costarà de saber com es deien els seus avis i ja no diguem els besavis. És un veritable desori d’allò més caòtic. En el meu cas, si això que ara s’ha canviat, hagués passat a l’època dels meus rebesavis, el meu rebesavi patern, Joan de Fluvià i Foguet s’hauria dit Joan Foguet i de Fluvià; el meu besavi, que es deia Llorenç de Fluvià i Ballart, s’hauria dit Llorenç XX (desconec el segon cognom de la meva rebesàvia paterna) i Foguet; el meu avi, que es deia Pius de Fluvià i Borràs, s’hauria dit Pius Gallart i XX; el meu pare, que es deia Armand de Fluvià i Vendrell, s’hauria dit Armand Rossinyol i Gallart, i jo, que em dic Armand de Fluvià i Escorsa, em diria Armand Puig i Rossinyol. Per tant em costaria de saber com es deia el meu avi patern. El meu avi matern, que es deia Alexandre Escorsa i Sòria, s’hauria dit, segons aquest sistema, Alexandre Mainou i Corderes. Ara fixeu-vos-hi bé: jo em diria, com hem vist, Armand Puig i Rossinyol. I d’on surten aquests cognoms? Doncs Puig és en realitat el segon cognom de la meva rebesàvia materna-materna-materna, i Rossinyol és el segon cognom de la meva rebesàvia paterna-materna-materna. Realment, és de bojos! El meu primer cognom, Fluvià ja hauria desaparegut faria quatre generacions, igualment com el meu cognom matern, Escorsa. Tots aquests canvis faran molt difícil identificar el pare i la mare de cada qual en funció del seu nom complet i ja no diguem traçar un arbre genealògic.



Si tot aquest bunyol s’acaba aprovant—que s’aprovarà, perquè avui dia és políticament correcte ésser feminista—segur que començaran a aparèixer clàusules testamentàries relacionades amb la seqüència dels cognoms.


Per evitar baralles i maldecaps hi ha qui proposa, eliminar els cognoms i substituir-los per un «codi personal de ciutadania», que també és inclòs al projecte de reforma de la llei del Codi Civil, jo, per exemple, podria ser Armand 421624DJHE i, evidentment no hi hauria manera de saber qui eren els meus pares i ja no diguem els meus avis i besavis.


Hom diu que el que vol el Govern socialista de Madrid—o més concretament alguna feminista radical del partit—és acabar amb el que consideren un exemple de patriarcalisme. El mateix vicepresident tercer ha dit que La ley supone un paso más hacia la igualdad y termina con la diferencia de género. És bastant d’ignorants confondre patrilinealitat amb patriarcalisme i suposar que la realitat canvia quan li canvies el nom. També l’anterior secretària de Polítiques d’Igualtat afirma que l’elecció consensuada dels cognoms acabarà amb el sentit de pertinença a un grup i amb la preocupació per continuar un llinatge, com si això fos quelcom dolent. Obliden que el cognom ve a ser com una prerrogativa d’honor vinculada a un llinatge o a una família. Aquesta senyora deia també que el president nord-americà Franklin Delano Roosevelt va rebre el Delano perquè la seva mare no perdés el nom de soltera. Això no és així, perquè Sara Ann Delano ja va perdre el seu cognom en casar-se amb James Roosevelt i esdevenir Sara Ann Roosevelt. Generalment, als Estats Units, el cognom de la mare es col·loca—gairebé sempre només la inicial seguida d’un punt—entre el nom de pila i el cognom patern, com en el cas del president John F. Kennedy, la mare del qual es deia, de soltera, Rose Fitzgerald. Per aquest motiu, quan vaig als Estats Units tothom em diu Mr. Escorsa.


El ministre del Interior va dir que No es razonable que prime el apellido del padre, ¿por qué no el de la madre?. Però també va afegir Tanto el apellido del padre como el de la madre son idénticos en importancia. Aleshores, com quedem?



Per la Defensora del Pueblo, en funcions, María Luisa Cava de Llano y Carrió, nascuda a Barcelona i del Partit Popular, eliminar la primacia del cognom patern és un avanç. Aquesta senyora és la que va recórrer al tc perquè el català no tingués preferència en els escrits de l’Administració.


Un metge forense ha dit que amb aquesta modificació, la identificación documental tendrá un peso más secundario porqué se complica el trabajo a la hora de establecer vínculos familiares. Imagineu un accident d’aviació. Ara el carnet d’identitat és la primera eina que es fa servir per iniciar la recerca de parents, però amb els cognoms intercanviats, bé per ordre alfabètic, bé per posar primer el de la mare, el rastreig inicial serà debades, estèril o molt dificultós.


Un diari deia que el Govern es fica en la vida privada dels ciutadans i pretén donar un cop de gràcia al concepte jurídic de «família», fomentar l’individualisme i eliminar una tradició històrica de molts segles i que és una manca de respecte per tradicions que només una ínfima minoria discuteix. Hi estic totalment d’acord.


Experts en Dret Civil i en Genealogia també estan d’acord a dir que el projecte és una agressió encaminada a destruir el concepte de família, i que pretén arrencar la persona del seu vincle familiar, o sigui, és un pas més cap a l’existència oficial només d’individus enfront de l’Administració.


Fins ara ningú no discutia que el model espanyol, i també el portuguès, com he dit abans, eren els millors del món per a les investigacions històriques i genealògiques, gràcies a la pervivència de dos cognoms de famílies diferents.


Certament, el concepte de família desapareix de cop en el Registre Civil que ha ideat el Govern i queda substituït per un individualisme complet. La reforma de l’actual model registral amaga un article, el 49, on assenyala que en la inscripción de nacimiento constarán los datos de identidad del nacido consistentes en el nombre que se le impone y los apellidos que le correspondan según su filiación [...] La filiación determina los apellidos. Si la filiación está determinada por ambas líneas, el padre y la madre de común acuerdo podrán decidir el orden de los apellidos. I afegeix: en caso de desacuerdo o cuando no se hayan hecho constar los apellidos en la solicitud de inscripción, el Encargado del Registro Civil determinará el orden de los apellidos según su orden alfabético.


Si això proliferés, arribarà un dia que hauran desaparegut de Catalunya cognoms com xuclà, xammar, vivé, vila, valls i tothom es dirà artigues, albiol, alegre, aimeric, basses, cases, etc.


També diu que l’ordre dels cognoms establert per a la inscripció del primer fill determina l’ordre per a la inscripció dels que segueixin, i que un fill, arribat als divuit anys, pot decidir la inversió de l’ordre dels cognoms. Un disbarat que encara complicarà més les identificacions.


Hom vol eliminar l’hegemonia patriarcal i el que hom aconseguirà serà un elitisme: la gent elegirà els cognoms més sonors o «elegants» i prescindirà dels López, Pérez, Fernández, García, etc



Un diputat socialista al Parlament de l’Estat espanyol, afirma que suprimir la histórica preferencia del apellido paterno es más igualitario y democrático porqué reafirma el principio de igualdad y reafirma los principios de libertad de elección de los padres i de igualdad entre los progenitores. Però, és que algú s’ho creu? No és precisament amb el canvi de l’ordre dels cognoms que es fan més iguals els progenitors. El sexisme i el masclisme tenen arrels més profundes.

L’esmentada exsecretària de Polítiques d’Igualtat també diu que La ley termina con la tendencia de que el padre, al ser el cabeza de familia, debe ser quien ejerce la protección de la familia, además termina con el sentido de pertenencia a un grupo y de preocupación por continuar con un linaje, y muchas veces cuando se prefería a un varón antes que a una mujer era simplemente para que se conserve el apellido. I jo pregunto: és algun mal voler conservar el cognom?


Una altra feminista deia a el país que l’actual Es un modelo caduco. I una professora de Ciències de la Informació també diu ¿Por qué se enfadan? Las parejas van a tener los mismos, derechos. Si aquellos que tanto se quejan fueran realmente igualitarios deberían pensar porqué no va el apellido de la madre primero, que es la que pare. I una sociòloga afirma, sense pensar-s’ho gaire que El segundo apellido, el de la mujer, tiende a desaparecer, i jo li diria; és que no es possible que la mare tingui germans o nebots o cosins del seu mateix cognom?


Una prova de la importància de mantenir el sistema tradicional de filiació l’hem vist ara fa pocs dies: Un equip d’investigadors de l’Institut de Biologia Evolutiva, de la Universitat Pompeu Fabra, ha posat en marxa un estudi per descobrir algunes de les característiques dels cognoms catalans a partir de l’anàlisi genètica de les persones que els porten. Han seleccionat 50 cognoms catalans i demanen la participació de voluntaris que aportin una mostra de saliva per tal d’analitzar les característiques del seu cromosoma Y, que només el tenen els homes i es transmet de pare a fill. Però no tots els cromosomes són iguals. Hi ha un tipus de variació que s’acumula lentament i es troba en freqüències diferents en poblacions diferents i són propis d’un individu o d’una família. Els investigadors volen saber en quin freqüència cognom i cromosoma Y no s’hereten junts. La falsa paternitat, els canvis de cognom o l’herència del cognom matern separen la transmissió del cognom de la transmissió del cromosoma Y. Amb l’estudi del cromosoma Y, volen determinar si, per exemple, els Viladot tenen un origen múltiple o únic, i arribar a detallar en quina època històrica i en quina comarca es vas formar cada un dels seus llinatges, i permetrà entendre l’evolució hereditària dels cognoms. Si aquesta investigació es fes d’aquí a trenta anys no es podria realitzar perquè la majoria dels primers cognoms no serien efectius.


Finalment, el ministre rubalcaba (que es diu Pérez de primer cognom) diu que El gobierno no cederá en la decisión de quitar la primacía al apellido paterno, porqué es una cuestión de principios. O sigui, que ara en fan una qüestió de principis! Sento no viure d’aquí 30 anys, quan els problemes d’identificació començaran a fer-se notar i aleshores comprendran que era una falsa qüestió de principis. Els llinatges hauran desaparegut; només hi haurà individus.

 Representació gràfica: http://www.armanddefluvia.com/upload/biblioteca/Ordre.pdf
(Debats
ICGenHer, a l´Ateneu Barcelonès, dimarts 18 d’octubre 2011).