EL BLOG DE L'ARMAND

SOBRE L’AMISTAT
03/04/2019

Des de molt jovenet –parlo ja de quan tenia deu anys- m’ha importat molt l’amistat, tenir amics, tenir un bon amic, el millor amic, i des que vaig llegir el “Llibre d’Amic e Amat” de Ramon Llull, vaig decidir que per a mi una de les coses més importants a la meva vida era trobar, aconseguir l’Amic (amb majúscula, evidentment) i l’Amat. He tingut la gran sort d’haver trobat l’Amic. Va ésser una amistat a prova de bomba d’hidrògen, però només em va durar quaranta-tres anys, perquè va morir ara en fa tretze. Va ser un dels grans disgustos de la meva vida i la seva absència és molt dura de suportar. Pel que fa a l’Amat, he cregut haver-lo trobat uns quatre o cinc cops, però, malauradament, cap vegada va reeixir.


Sempre havia cregut que era més difícil trobar l’Amat que l’Amic; ara sincerament penso al revés: és molt difícil trobar-lo, i no diguem tornar-lo a trobar, sobre tot quan ja ets molt gran (que és potser quan més el necessites i no tens parella).


I què és per a mi l’Amistat?. La Gran Enciclopèdia Catalana la defineix com “Lligam afectuós entre dues persones nat d’una estimació i benvolença mutuals, i també afecció d’una persona envers una altra enfora dels lligams de la sang i de l’amor sexual”. Tal com jo l’he viscuda, l’amistat, potser afinaria més i diria que és una mena d’amor. La mateixa GEC diu que amor és una “inclinació o afecció profunda envers una persona”. Per tant, penso que la frontera entre amor i amistat és un xic difusa. Un hom pot tenir gelosia d’amor, però també gelosia d’amistat i jo l’he experimentada moltes vegades al llarg de la meva vida.


L’amor té moltes variants o hom també fa servir aquest mot per explicitar certs afectes: amor matern, amor patern, amor filial, amor conjugal, amor fraternal, amor a la pàtria, amor a la natura, amor a déu, etc., etc. Tots aquests amors poden assolir graus d’excelsitud. Però també hi pot arribar l’amistat i en tenim força exemples a la història.


Tinc la impressió que avui dia el tema de l’amistat està de baixa. Penso que no hi ha, per part de la gent, massa interès en tenir o en cercar el millor amic, l’amic íntim amb el qual pots confiar plenament, totalment, que coneix tots els teus secrets més amagats i tu coneixes els seus. L’amic que està disposat a fer grans sacrificis pe tu com tu els faries per ell, que saps que en els millors i en els pitjors moments ell (o ella) et farà costat incondicionalment. He parlat d’aquest tema amb alguna gent i constato el que he dit: la majoria no li dóna massa importància a tenir un millor amic, “l’amic de l’ànima”. També penso que avui dia és tan, o potser més, difícil trobar l’amic que l’amat. L’amat pot sorgir quan menys l’esperes; l’amic necessita molt més de temps per considerar-lo com a tal.


En el món gai (com en el lesbià i l’heterosexual, suposo), hom acostuma confondre amistat amb amor. Quan et veuen vàries vegades amb una mateixa persona, ja pensen que som amants. I, encara més, si el millor amic no és gai, tothom pensarà que ell també ho és. El meu cas és exemplar: quan va morir el meu Amic de l’ànima després d’una llarga relació, alguna gent em va donar el condol com si fos el seu vidu; molts pensaven que érem amants. Quan et manca l’Amic, i si a més no tens l’Amat, tens un gran buit dins teu i l’anyorança no t’bandona mai (El Demà, 14.11.2009).