EL BLOG DE L'ARMAND

SEXISME, MASCLISME I HETEROSEXISME
10/02/2012

Diguin el que diguin alguns biòlegs, els ésser humans no naixem heterosexuals o homosexuals; naixem sexuals, amb una capacitat –sí, capacitat- de reaccionar positivament davant de qualsevol estímul sexual, vingui del mateix sexe o del sexe oposat. Som sexualment polimorfes. També molts pseudocientífics diuen que els humans tenim instints. Jo afirmo que no; tenim pulsions instintives, que no és el mateix. Penso que aquesta confusió ve d’una errònia traducció de la paraula alemanya trieb, que vol dir “pulsió”. Per a mi, un instint és una pauta de comportament, gravada en els gens que obliga actuar sempre de la mateixa manera. Per exemple, hi ha uns insectes que claven un agulló en un punt concret d’un cuc i el paralitza. Aleshores posen els ous al seu costat i quan es desenvolupen aquell cuc els serveix d’aliment. Això no ho fa l’insecte perquè li ho han ensenyat els pares sinó que és un comportament, un instint, que el porta en els gens. Els éssers humans, no tenim instints; ho aprenem tot. Aprenem a caminar, a parlar, ho aprenem tot. Si no ens ho ensenyessin no ho sabríem fer. Recordeu, si no, el cas autèntic del nen llop de la pel·lícula de Truffaut L’enfant sauvage, quan el van trobar ja era una mica grandet i no van aconseguir mai que caminés bé i que parlés. Potser l’única pulsió instintiva que tenim és l’acte d’un nadó d’enganxar-se al pit de la mare. No oblidem que som mamífers. I com que no tenim instints, és absurd i incorrecte parlar dels “baixos instints”, del “instint de supervivència” o del “instint maternal”. Quan un nadó ha provat que el foc crema ja no s’acostarà més a tocar-lo i pot arribar a estimbar-se per un precipici si no li ensenyen que es perillós. Si existís l’instint maternal no hi hauria mares que maten llurs nadons, cosa més freqüent del que hom pensa.

 

La nostra cultura occidental o judeo-cristiana, és una cultura sexofòbica. El sexe és vist –per sort, cada vegada menys- com una cosa tabútica, perillosa, lletja, que neguiteja i amb una funció únicament –també, per sort, ara ja no- reproductora. Fins no fa gaire, sexualitat era sinònim de reproducció. Això era la norma, i tota pràctica sexual no reproductiva no era ben considerada i, per a l’Església, pecaminosa.

 

És evident que la pràctica homosexual no és reproductora i per això la cultura judeo-cristiana la tabuïtza, la margina, la considera contranatura, antinatural i la margina. No hem d’oblidar que a l’Edat Mitjana el poder civil i el religiós anaven a l’uníson per reprimir el poble. Tot allò que era delicte era pecat i viceversa. Hi havia una total imbricació entre Dret i Moral. El poder civil dominava els cossos i el religiós les ments (les ànimes, per als creients).

 

Al món  occidental hi ha hagut (jo diria que encara hi és) una ideologia de dominància amb relació a la sexualitat, i aquesta ideologia té unes característiques pròpies: és sexista, és masclista i és heterosexista. És sexista perquè divideix les persones pel seu sexe biològic: homes i dones i atribueix a cadascun un patrons, uns comportaments socials i sexuals oposats (l’home és valent, coratjós, actiu, emprenedor, etc.; la dona tot el contrari). És masclista perquè tot allò que ha atribuït a l’home és considerat superior a tot allò atribuït a la dona. I és heterosexista perquè només admet com a normal el comportament heterosexual i margina i considera anormal l’homosexual.

 

Tot allò que el sexisme ha atribuït als homes o considera que és propi del homes és masculí, i tot allò atribuït a les dones és femení. Un resultat del sexisme ha estat una sèrie de codis de conducta socials que sortosament van desapareixen a casa nostra. Veiem alguns exemples: els nadons nens han d’anar de blau i les nenes de rosa. Aquestes juguen amb cuines i nines, aquells amb pistoles, canons i pilotes. A la meva època els homes només podien anar vestits de negre, blaufosc, verdfosc, blaumarí i marró. Portar un home camises estampades o de color rosa era una cosa inusitada perquè només era pròpi de dones. Els homes havien de fumar amb la mà esquerra i les dones amb la dreta; si era el contrari et podien titllar de marieta o de masclot. Els homes seien amb les cames espatarrades i les dones creaudes. Els rellotges d’home eren grans i els de la dona petits que gairebé no podies veure l’hora. El mocadors de mocar, petits els de les dones i gran els dels homes; perquè hom suposava que tenim més mocs?. El mateix passava amb els paraigües: els de les dones petits i de diferents colors; els dels homes sempre negres. Segons quins gests feia amb les mans i segons com parlava i caminava un home se’l titllava de marieta. El llenguatge també és sexista: quan hom parla dels éssers humans o de les persones en general la paraula “home” els engloba a tots. La dona no compte, sobre tot per a l’Església. L’home no podia portar cabellera, ni braçalets ni arracades perquè eren propis de les dones. I així podríem anar donant exemples i més exemples. Sortosament, amb l’aparició dels hippies i els Beatles les coses van anar canviant i avui tothom es lliure d’anar com més li agradi.

 

I com es transmet tota aquella ideologia dominant?. Doncs mitjançant els anomenats aparells ideològics, principalment la família, l’escola i els mitjans de comunicació. És per això que, avui dia, quan gais i lesbianes hem aconseguit finalment i mitjançant la nostra lluita d’alliberament els mateixos drets que els heterosexuals, quan ja som ciutadans de primera, sense cap mena de discriminació, ens queda una altra lluita, més difícil: acabar amb l’homofòbia, que encara és present i practicada per gran nombre de persones. Canviar les lleis a costat relativament poc; canviar les ments portarà molta feina perquè es tracta de neutralitzar un bombardeig ideològic de dos mil anys (El Demà, 11.2.2010).