EL BLOG DE L'ARMAND

L’HERĀLDICA, UNA GRAN DESCONEGUDA
14/10/2011

L’heràldica és un sistema simbòlic, únic al món per les seves característiques: es representa sobre la superfície externa d’un escut, segueix un llinatge o territori, i té uns colors propis anomenats esmalts.

 

L’heràldica va néixer al primer terç del segle XII al centre de l’Europa occidental per la necessitat, als camps de batalla, de distingir l’enemic i no confondre’l amb un amic. L’arnès dels combatents, amb la cota de malles, que només deixava veure la cara, i el casc al damunt, que amb la visera tancada només deixava veure els ulls, era molt fàcil no saber contra qui lluitaves. Per posar-hi remei alguns combatents van començar a pintar senyals geomètrics, animals o vegetals a llurs escuts. Aquesta iniciativa es va estendre ràpidament per Europa i quan aquests senyals es van fer hereditaris en una família va néixer l’heràldica. Dels escuts defensius, aquests senyals van passar als segells per autenticar documents i dels segells a tots els edificis i estris dels personatges i esdevingué una marca de propietat, com ho és avui dia la signatura. Els escuts, també són anomenats “escuts d’armes” i “armories” o “armes” tout court.

 

L’escut més antic documentat (1135) és el dels comtes de Vermandois, comtat incorporat a la corona francesa el 1213 i això fa que avui dia el més antic d’Europa sigui el dels comtes de Barcelona (1150), territorialitzat al Principat, pels nostres sobirans a principis del segle XV i menystingut pels nostres polítics en no incorporar-lo com a símbol nacional a l’Estatut. L’heràldica familiar o de llinatges, més coneguda com heràldica gentilícia, donà pas, ja des de principis del segle XIII, a l’heràldica cívica, emprada pels ens territorials, principalment els països i les ciutats, per distingir-se, identificar-se i autenticar llurs documents. També, tot seguit, va néixer l’heràldica corporativa, usada, amb els mateixos motius, per les universitats, els gremis professionals, etc. Ja més posteriorment aparegué l’heràldica industrial, usada per les empreses de tota mena per distingir-se unes de les altres (cotxes, ampolles de vins i caves, etc) i finalment, l’heràldica esportiva de tots els clubs o equips del món. Per tant, aquella idea que generalment té la gent, que l’heràldica és només és cosa de reis i nobles, cau pel seu propi pes.

 

L’heràldica té un llenguatge propi i unes regles consuetudinàries que constitueixen la tècnica del blasó i que són admeses per tots els heraldistes del món. I això fa que, per exemple, un heraldista de Barcelona pot blasonar (descriure) un escut, per telèfon, a un heraldista que està a San Francisco, i aquest el dibuixarà d’una manera precisa i exacta sense veure el dibuix.

 

Els tècnics en heràldica són anomenats “·heraldistes” i aquest nom ve dels antics heralds dels monarques i grans senyors feudals. Aquests heralds portaven un llibres, anomenats “armorials”, on dibuixaven els escuts de les famílies i en les batalles eren els encarregats d’identificar –precisament pels escuts- els morts i també els que avalaven els contendents en els torneigs després d’identificar-ne les armories.

 

Els esmalts heràldics són de dues classes: metalls i colors. Els metalls són dos, l’or (daurat o groc) i l’argent (de plata o blanc) i els colors –sense tonalitats- són el gules (vermell), l’atzur (blau clar), el sinople (verd clar), el sable (negre), el porpra (morat-lila) i l’ataronjat. I la primera regla de l’heràldica diu que hom no pot posar metall sobre metall ni color sobre color. Això té una lògica: poder identificar ràpidament els colors de de lluny. És la mateixa teoria de la qual s’han servit els senyals de tràfic: sempre veureu com generalment es combinen el blanc i el groc amb el blau, el vermell o el negre, per tal de no confondre els colors.

 

L’heràldica és una ciència autònoma, però també auxiliar de la historia y de l’arqueologia i, per tant, molt útil a aquestes disciplines. Heus aquí uns exemples dels quals he estat testimoni: l’ambaixada espanyola a Brussel·les no sabia qui era un personatge retratat a un quadre on hi figurava el seu escut; fullejant armorials vaig trobar la família a qui pertanyia l’escut i com que sabíem l’any del retrat podia pertànyer a un de quatre germans, però per saber quin era hi havia un altre detall: darrera l’escut hi havia la creu de l’orde de Santiago i només un dels germans n’era cavaller i d’aquesta maner va poder ésser identificat. L’altre exemple va ser un ferro del fre de cavall, de plata, que portava un escut faixat d’or (groc) i de gules (vermell), que són les armes dels comtes d’Empúries. L’havien trobat en unes excavacions a Turquia i era de principis del segle XIV. Però, a qui de la família comtal emporitana pertanyia?. Doncs resulta que al testament d’un comte d’Empúries, d’aquella època, parla d’un germà que és “presoner del soldà de Babilònia” i en aquella època denominaven d’aquesta manera al soldà de Turquia. Ja el teníem identificat! (El Demà, 18.1.2010).