EL BLOG DE L'ARMAND

ONOMĀSTICA I ANTROPŌNÍMIA: EL SIGNIFICAT DELS NOMS
03/04/2026
L’onomàstica és l’estudi científic dels noms propis i s’ocupa de la recerca del sentit, l’etimologia i l’evolució dels noms de lloc terrestres, marítims o celests (aleshores hom parla de toponímia), dels noms de persona –noms, cognoms, renoms o malnoms i hipocorístics (i aleshores parlem d’antroponímia)- i els d’animal (que anomenem zoonímia).

Aquí m’ocuparé de l’antroponímia, o sigui, els noms de les persones que, originàriament tots són noms comuns. La gent, però, ignora que tots tenen un significat. A Roma i a l’Imperi Romà la gent va arribar a tenir quatre noms: el praenomen (prenom o nom individual), o sigui el “nom de pila” o “nom de fonts”; el nomen (nom de la gens, tribu o clan); el cognomen (cognom o nom de la corresponent família d’una gens); i l’agnomen (sobrenom o malnom que expressava una circumstància o característica especial de l’individu). Un exemple clar el tenim amb Publi (praenomen) Corneli (nomen, perquè pertanyia a la gens Cornèlia) Escipió (cognomen, perquè era de la família dels Escipions, originada en la gens Cornèlia) Africà (agnomen, perquè havia vençut els cartaginesos a Àfrica). Arran de la caiguda de l’Imperi i les invasions dels bàrbars, el costum de l’ús dels quatre noms es va perdre i en la documentació veiem que a la gent només se la identificava amb un sol nom, el praenomen. Això va durar almenys fins al segle IX, i és del segle IX al XII quan el produeix el procés de formació dels cognoms. A finals del segle XIII, almenys a Catalunya, ja tothom tenia nom i cognom.

Noms de pila o prenoms:
Segons la procedència tots els nostres noms tenen un significat l’origen del qual pot procedir del llatí, com Adrià (relatiu o pertanyent a la mar Adriàtica), Antoni, que ve del nom Antonius, que vol dir “digne de lloança”, Bàrbara (que vol dir estrangera), Beatriu (benaurada), Carme (cant, vers), Fèlix (feliç), Hilari (alegre), Ignasi (“brasa que crema”), Margarida (perla), Mònica (solitària), Pau (petit), Pere (pedra), Victòria (triomf). També un gran nombre dels nostres cognoms procedeixen de noms propis llatins: Abellà (d’Abilianus), Gustau (d’Augustanus), Corçà (de Curtianus), Jansà (de Ientianus), Marçà (de Martianus), Millà (d’Aemilianus), Romanyà (de Romanianus), etc.

Uns altres procedeixen d’etimologia bíblico-hebrea, tant de l’Antic Testament com del Nou: Abel (“déu és pare”), Adam (argilós), Anna (gràcia), Daniel (“déu és jutge), David (que vol dir “predilecte”), Elies (“el meu déu és Jahveh”), Elisabet (“jurament o promesa de déu), Ester (estrella), Eva (vivificadora), Jesús (“déu salva”), Joan (“Jahveh és gràcia”), Joaquim (“déu disposarà”), Judit (estimada), Manuel (“déu és amb nosaltres”), Maria (amargor), Miquel (“qui com déu”), Samsó (petit), Tomàs (bessó), etc.

També en tenim procedents del grec: Alexandre (“ajut dels homes”), Andreu (viril), Cleòpatra (“glòria del pare”), Cristòfor (“portador de Crist”), Demòstenes (“dominador del poble”), Esteve (corona), Eugenio (“ben nascut”), Eulàlia (“ben parlada”), Felip (“amant dels cavalls”), Helena (llum), Irene (pau), Jordi (agricultor, pagès), Nicèfor (“portador de victòria”), Nicolau (“victòria del poble”), Sofia (saviesa), Teresa (“que porta espigues de blat”), etc.

Una altres noms són de procedència cèltica com Artur (noble) o germànica, de quan vingueren els visigots. Aquests, generalment són compostos d’un substantiu i d’un adjectiu: Adalbert (“brillant per la noblesa”), Adelaida (“de noble estirp”), Adolf (“llop il•lustre”), Alfons (aviat, disposat), Alfred (“bon conseller”), Armand (“home fort”), Arnau (“àguila governant”), Arquimbau (“lliure i audaç”), Berenguer (“ós preparat”), Bernat (de bern i hard: “ós fort”), Bertran (“corb il•lustre”), Carles (fort, viril), Eduard (“bon guardià”), Eimeric (“casa rica”), Emili (treballador), Enric (“cap de la llar”), Ermengol (preparat), Ernest (lluitador), Folc (poble), Frederic (“príncep de la pau”), Gerard (“llança forta”), Gilabert (“fletxa brillant”), Gombau (“famós per l’audàcia”), Guifre (“pau victoriosa”), Guillem (resolutiu), Humbert (famós), Lluís (“guerrer famós”), Mir o Miró (insigne), Ricard (“rei sever”), Robert (“brilla per la seva fama”), Sunyer (vertader), etc.

També és interessant de saber que bastants dels noms propis bíblics tenen el seu equivalent a l’àrab: Abraham (Ibrahim), David (Daud), Isaac (Ixac), Ismael (Ismail), Jaume (Iacub), Jesús (Isa), Josep (Iúsuf), etc. En el proper article veurem quan neixen i com es formen els cognoms. (El Demà,14.3.2010)