EL BLOG DE L'ARMAND

EL MOVIMENT GAI DE LA FOSCOR DEL FRANQUISME A LA TRANSICIĶ
05/07/2015
No em cansaré de repetir, sempre que pugui, que els homosexuals vam ser, fins fa molt poc, un dels sectors més marginats de la societat i això els costa d’entendre o d’imaginar-s’ho a les noves generacions que no van viure la dictadura franquista. I és que els homosexuals érem, per la llei, uns perillosos socials que calia rehabilitar ( o sigui, convertir-nos en “normals”, en heterosexuals) i uns corruptors de menors per definició. Per a l’Església, érem els pitjors del pecadors, incursos en el pecat nefand i contra natura de sodomia; un pecat que clamava el cel, tan horrible que ni tan sols podia ésser esmentat entre els cristians. Per a la ciència mèdica érem uns malalts mentals afectats d’inversió sexual, que podíem curar-nos a base de teràpies aversives o inclús de lobotomies, que et deixaven com un vegetal. Finalment, per la societat érem l’escòria, una tremenda nafra per a les famílies, fins a tal punt que hi havia mares que deien que preferien un fill criminal o un fill mongòlic a un fill marieta. Érem una taca terrible per a una família i un gran nombre de vegades érem expulsats de les cases paternes i renegats com a fills. Com que sexualitat i reproducció eren una mateixa cosa i l’acte suprem era la penetració de la dona per part del mascle, què és el que hom pensava que feien dos invertits?, doncs la penetració i, per tant, un home penetrat esdevenia una dona, perdia la seva consideració de mascle i això no es podia tolerar de cap manera. No érem considerats veritables homes, érem uns “donetes” i “mig homes”. Ja us podeu imaginar les conseqüències de tot això: suïcidis, doble vida, que arribava fins i tot a casar-se per dissimular o a fer-se capellà, estats de continua ansietat i d’una terrible por a ésser descobert. I el que és més greu de tot, la majoria dels homosexuals estaven convençuts que eren uns anormals i això engendrava un profund auto-odi. Com he dit abans, qui no ho ha viscut és difícil que ho pugui entendre. Avui dia, encara molts homosexuals de més de seixanta anys encara viuen amb aquell auto-odi, amb autohomofòbia.


L’heterosexisme de la societat quedava palès en el cinema, en el teatre, en la literatura: els personatges homosexuals sempre havien de ser els dolents o havien d’acabar suïcidant-se, la qual cosa encara reforçava més la ideologia dominant, sexista i masclista de la societat. Per a vergonya dels espanyols, a pel•lícula més taquillera l’any 1970 va ser No desearás al vecino del quinto, on Alfredo Landa interpretava el paper de la “boja” estàndard i una novel•la nefasta, perquè va induir a bastants suïcidis fou La màscara de carne de Maxence van der Meerch (1960).


Amb un panorama tan negatiu i perillós encara bastants ens atrevíem a anar a alguns cinemes, alguns banys de vapor, alguns bars amb la por sempre al cos que la policia no fes una batuda i ens portés –sobre tot si havíem oblidat el carnet d’identitat- a una comissaria on érem sotmesos a escarni i befa i si teníem la mala sort de porta al damunt una agenda, el primer que feien era trucar a casa teva, o al treball o a les amistats dient-los que ens havien enxampat en un lloc de marietes, amb tot el que això suposava. Si anaves a lligar a algun parc, a un urinari públic o a algun cinema, sempre tenies la possibilitat de trobar algun policia ful que et fes xantatge o un atonyina-marietes, quan no era la pròpia policia o la guàrdia civil. Ni a casa teva estaves segur perquè sempre un veí o veïna et podia denunciar a la policia si tenia alguna sospita o si, xafardejant, et veia, per una finestra o enfilada a una escala, i violant la teva intimitat, donant mostres d’afecte al teu company o a algú amb qui havies lligat.


Com dic al meu llibre “El Moviment Gai a la clandestinitat del Franquisme” (2003), Aquella manera de pensar i de considerar els homosexuals, quedava ben reflectida en els mitjans de comunicació del règim franquista, que era el bastión de la moral pública. El Español parlava, el 1954, de una internacional cuyo nombre no puede decirse. Gran parte de sus miembros al servicio del comunismo y la masonería. Es referia a la internacional pederasta que parece amenazar el mundo, i ens qualificava com pervertidos sexuales, seres tarados, masonería de la perversión, despreciable facción de la humanidad, desvío del gusto hacia algo abominable y tarado fuera del plan armónico de la vida, algo tan abominable...la internacional pederasta, con todos sus aliados, pondrà en verdadero peligro la existencia de los hombres moral y físicamente íntegros, a menos que éstos se den cuenta a tiempo de la gran maniobra, y, con la energía viril que les ha dado la naturaleza, organicen una ràpida y eficaz defensa contra la internacional de la contranatura.


El Tele/Exprés, el 1966, en una editorial, es mostrava estupefacte quan el Parlament britànic va despenalitzar les relacions homosexuals entre majors d'edat, en privat i lliurement consentides, i opinava que al margen de creencias religiosas, morales o sociológicas, existen lacras y vicios rechazados de siempre y con repugnancia por la humana condición, condenados en todos los derechos Naturales y execrados en todos los Derechos Positivos; por algo, desde que el hombre fue hombre, son atentados contra la propia naturaleza. Procurar corregir inclinaciones perversas nos parece justo y necesario. Autorizarlas o por lo menos admitirlas, con el carisma de una ley nos parece, sencillamente monstruoso.


Ramón Sierra, a La Vanguardia Española, el mateix any, explicava, en un article, una experiència seva dels anys 30 al Barri Xino: va entrar amb uns amics a un local freqüentat per homosexuals, que ell tracta de desdichados que no podían librarse de los viles instintos que nacen en los recónditos y misteriosos senos de las naturalezas anormales, i admiraba els psicòlegs, metges i moralistes que sostienen tan duras batallas para llegar a tiempo y salvar de la más terrible de las esclavitudes a los que nacen con las taras de la sodomía.


El periodista Pablo Vila-San Juan, el 1973, publicava a La Vanguardia Española l’article La turbia sombra de Oscar Wilde en el qual es referia al gran escriptor com a prototipo de esa degeneración (l’homosexualitat) i que , toda su viciosa naturaleza...las relaciones vergonzosas...inpublicables en estas columnas, son para el cronista un verdadero vómito. Y sin embargo, esta persona –me molesta llamarlo hombre- es sencillamente un genio literario pero como humano me inspira un profundo desprecio.


Aquesta manera de pensar quedava reflectida també en els diccionaris i enciclopèdies. El pobre noi, o noia, que volia saber el significat de paraules que sentia al seu voltant, quedava fet pols o amb sentiments d’auto-odi o depressius en llegir entrades com homosexualidad, inversión, sodomía, pederastia, etc., quedava convençut que era un ser depravat, abjecte, pervers, que no mereixia viure en aquest món.


Per acabar aquest demencial rosari d’insensateses, donaré un cop d’ull a l’opinió que els nostres jutges i magistrats tenien del fet homosexual en les sentències del Tribunal Suprem:


Repugnante caso que subleva a toda conciencia honesta, ofende al pudor y a las buenas costumbres y es objeto de unànime condenación...esta clase de actos contranatura (1947); El homosexualismo no por eso deja de merecer en el concepoto público por pugnar contra la moralidad de nuestras costumvbres, una repudiación absoluta y completa de tal vicio antinatural y perturbador, por el contagio inmoral que representa (1958); i com a perla final: Los procesados, en ocasión de hallarse solos en el domicilio aue éste ocupava con su familia, se despojaron de todos sus cestidos y ya desnudos se acostaron juntos en un sofá-cama donde se dedicaron a realizar entre sí toda clase de actos lúbricos, situación en que les halló el padre del segundo, quien después de recriminarles su conducta, les encerró en la vivienda y dijo a unos vecinos que llamasen a la policia la que se presento seguidamente y los detuvo (1970).


Tot això va començar a canviar a partir de la mort del dictador i avui dia, aquells malalts, tarats, invertits i degenerats, gràcies a la democràcia i a la lluita valenta i decidida dels col•lectius de gais i lesbianes, hem passat a ser considerats ciutadans de primera sense que ens afecti cap mena de discriminació i amb els mateixos drets que qualsevol altre ciutadà. això no vol dir, però, que encara no tinguem que lluitar per un canvi potser més important que el de les lleis: el canvi de les mentalitats basada principalment en una moral beguina i reaccionària. Per això és important avui dia la lluita contra l’homofòbia, lluita en la qual cal que s’hi impliqui tota la societat (“Quaderns d’Acció Social i Ciutadania”, 11, 2010).