EL BLOG DE L'ARMAND

CORONA CATALANA?
05/07/2015
A l’AVUI del passat dia 14 de juliol, Manuel Cuyàs publicava un article amb el títol “Corona catalana”. Comentava la primera visita del príncep Felip i la seva muller a Montserrat, en ocasió de la inauguració d’una exposició de pintures d’un amic d’ella. Cuyàs deia que la visita era part d’una “operació prínceps” per tal de “promocionar l’hereu i senyora”. En l’article Cuyàs fantasiejava amb la possibilitat que una Catalunya independent tingués el mateix sobirà que Espanya, diguem-ne una monarquia dual, com l’austro-hongaresa.


A l’any 1950, jo era un català que se sentia espanyol i vaig començar a militar com monàrquic que defensava una monarquia constitucional, parlamentària i democràtica de veritat com a única sortida sense violència de la dictadura franquista. Aquesta aposta em va ocasionar que passés dues vegades per la Model, que perdés un curs a la universitat, que em fos retirat el passaport, tingués el telèfon intervingut i hagués de pagar multes. Tot per propaganda ilegal y asociación ilícita.


L’any 1968 vaig entrar a treballar a la Gran Enciclopèdia Catalana i hi vaig seguir fins que es va acabar. Va ser una època molt fecunda per a la meva formació intel•lectual i política. Jo, que havia jurat la bandera plorant d’emoció i que cada vegada que sentia l’himne espanyol m’emocionava i se’m posava la pell de gallina, vaig acabar no sentint-me espanyol i essent independentista; però encara monàrquic partidari del rei Joan III, comte de Barcelona. Els meus sentiments monàrquics van rebre un cop gairebé mortal quan, a casa de l’Antoni de Senillosa i amb alguns dels “joanistes” més compromesos, vam veure per la TVE, que l’hereu del rei, jurant els Principios del Movimiento, esdevenia l’hereu de Franco, traint el seu pare. Va ésser un cop molt fort per a tots nosaltres, però vam seguir fidels al nostre rei fins que va morir. Aleshores és quan jo vaig dir per a mi “el rei a mort, visca Catalunya”. El somni d’una monarquia dual com l’austro-hongaresa es va esvair de la meva ment, sobre tot per una sèrie d’actuacions que havia estat consentint el rei Joan Carles: rebaixar el seu pare a la categoria d’infant d’Espanya i, per tant, del tractament de majestat al d’altesa reial i, com a conseqüència, mantenint-li el títol de comte de Barcelona –que és un títol de sobirania- per no respectar-li l’honorífic de rei que, fins aleshores ell mateix li havia donat sempre; desvirtuar el caràcter simbòlic de la monarquia, volent –cosa impossible- popularitzar-la i democratitzar-la, en contra de les pròpies lleis de la Casa Reial sobre matrimonis desiguals, per tal d’afavorir els seus tres fills, lleis que, fins que va pujar al tron, havien seguit i respectat tots els seus membres, incloses les seves germanes; voler acontentar o afalagar els catalans només amb quatre frases en català al principi i al final dels seus discursos, etc. El seu fill segueix les passes del seu pare: mig discurs en català i mig en castellà; ha tardat 43 anys a venerar la patrona de Catalunya i encara ha estat –suposo- per satisfer la seva muller, bona amiga del pintor asturià Hugo Fontela, i, que jo sàpiga, mai no ha ordenat que quan és a Catalunya, el seu títol principal sigui el de príncep de Girona i no el príncep d’Astúries.


A la Gran Bretanya, segurament no hi haurà cap problema el dia que Escòcia recuperi la seva independència, perduda el 1707, quan la reina Anna I va passar de ser reina d’Anglaterra i d’Escòcia a ésser reina de la Gran Bretanya. Algun dia l’actual reina de la Gran Bretanya fàcilment podria ésser Isabel II d’Anglaterra i Isabel I d’Escócia. A Espanya és impossible i molt diferent: a calat molt endins dels espanyols i dels membres de la pròpia família reial aquell eslogan de la unidad sagrada de la patria, tan estimat pels franquistes i pel diari ABC. (Enviat a l’AVUI, el juliol de 2011, però no va ésser publicat).