EL BLOG DE L'ARMAND

FER-SE GRAN: UN GRAN REPTE PER ALS GAIS
05/07/2015
Els gais també som éssers humans, i com ells, naixem, creixem, ens desenvolupem, madurem (cal dir, però, que molts no ho fan mai de madurar), envellim i morim. Naixem completament desvalguts, assolim una paulatina independència i en arribar al que hom anomena la tercera edat, iniciem un procés (més o menys llar o curt, més o menys tard o aviat) pel qual anem tornant a ésser desvalguts, com quan érem infants. Si de petits depeníem completament dels nostres pares i mares, de vells depenem  completament dels nostres fills o filles, nebots o nebodes, o de la nostra parella, si la tenim i no està tan desvalguda com nosaltres, o dels nostres bons amics. Això si no ens fiquen a una residència. Evidentment, que cada cas és diferent i un hom pot arribar als noranta anys sense haver de dependre de ningú.

Els gais, però, tenim un valor negatiu afegit. Si hem arribat a una edat d’uns quaranta-cinc anys i no tenim parella, observem que ens aboquem a un procés imparable d’invisibilitat. Cada vegada lliguem menys, ens anem fent invisibles, fins que arriba un moment o una edat en la qual som completament invisibles. No és que no ens mirin, és que ni tan sols ens veuen. És cert que això ho constaten més aquells que tenen un passat d’èxits, deguts principalment a la seva presència física. L’única possibilitat, cada vegada més difícil, és trobar la rara avis d’un gerontòfil, que sigui jove.

Ésser una persona gran, vella o anciana és avui dia un valor completament negatiu. Només compta tenir un cos esplèndid, quan més “danone” millor, i aquests cossos no es poden mantenir molts anys. El procés de l’envelliment és irreversible. Hom el pot retardar amb una bona dieta, amb la pràctica d’esports o amb la gimnàstica i, si un hom té força diners, també amb l’ajut de la cirurgia estètica, però el procés, si bé retardable, és, com hem dit més amunt, imparable: els cabells cauen, la pell s’asseca, s’omple de taques i es distancia dels músculs, que cada vegada van perdent més massa i consistència, les articulacions funcionen penosament i els moviments es fan més lents i dificultosos, els sentits s’afebleixen. És el procés normal de la vida i l’hem d’acceptar.

Davant tot això, què hem de fer?. És evident que sempre podem recórrer a un xaper, però aquí no estic parlant de sexe o de libido, parlo d’amor, d’estimació, d’afecte. Penso que el més important seria tornar a aconseguir un canvi de sentit en la valoració. Que el fet d’ésser gran o vell, madur, experimentat, i segur torni a ésser un valor positiu, com ho havia estat abans i ho és encara en altres cultures o en el món que encara no ha estat completament sotmès a la influència d’aquest anomenat “primer món” que ens toca viure, amb un sistema de capitalisme salvatge, neoliberal, depredador, consumista i extremadament individualista i insolidari. Però també penso que això cal fer-ho, des de les famílies i les escoles pel que fa als infants i preadolescents, però també, i alhora, des de tots els  mitjans de comunicació de masses i dels programes polítics, pel que fa als adults.

L’ésser humà es mou o actua per una sèrie de condicionaments que ha anat aprenent al llarg de la vida. Quan més condicionat està més li costa, penso, de canviar esquemes o gustos; per això és més fàcil aconseguir-ho d’un jove que d’un adult.

A gairebé totes les civilitzacions ha estat cantada la bellesa i la frescor dels adolescents, i això és lògic, com ho és que es cotitzés i també es valorés positivament el saber i l’experiència, l’arruga i els cabells blancs dels adults o la gent gran. L’antiga Grècia ens n’ha donat un exemple ben palès amb la seva institució anomenada pederàstia. Un problema afegit, que és una conseqüència de tot el que ha estat dit, és que certament són molt pocs els gais adults o grans que se sentin atrets o els agradin sexualment els seus congèneres equiennals, sobre tot enfront d’uns valors, d’una propaganda i d’ una publicitat avassalladores i totalment contràries. Però, tanmateix, és urgent i peremptori que, almenys els col.lectius del Moviment Gai i Lèsbic, treballin -si no ho fan ells no ho farà ningú- aquest tema tan punyent, a base d’escrits, de tallers, de jornades, conferències o taules rodones (“Infogai”, 109, 1999).