EL BLOG DE L'ARMAND

ACTIVITAT HOMOSEXUAL I PRESONS
11/01/2012
Cal distingir entre pràctiques homosexuals a les presons i homosexuals a les presons, que són dues coses ben diferents.

A les presons, com a tots els llocs on es troben aplegats , durant un cert temps, en situació forçada o voluntària, individus del mateix sexe, és comuna la pràctica d’actes sexuals entre ells (parlo d’internats, convents, casernes, camps de concentració, navilis, presons, etc).

Ara bé, aquesta pràctica, en una cultura sexofílica, normalment no hauria de comportar cap destorb o contratemps; seria la cosa més normal donat el caràcter biològicament plurisexual dels éssers humans: la satisfacció d¡una pulsió vital o fisiològica, més o menys de l’ordre del menjar, el beure o el dormir. Així podem veure coma les cultures sexofíliques la conducta sexual més generalitzada és la bisexual o plurisexual, tot el contrari de la nostra, que és on m´ñes es donen els anomenats heterosexual exclusius i els homosexuals exclusius. Perquè a la nostra cultura judeocristiana, que és una cultura –no ho hem d’oblidar- sexofòbica, les pràctiques homosexuals comporten generalment unes situacions conflictives, viscudes en forma angoixada i que comunament menen a la violència i a l’agressivitat.

A la nostra cultura, aquella capacitat pròpia i inherent als ésser humans de respondre positivament davant qualsevol estímul eròtic o sexual ha estat mutilada. Des de llur naixement han estat orientats, dirigits, únicament vers un sol sexe: l’oposat. Així hom aconsegueix que una majoria oblidi, rebutgi o reprimeixi aquella capacitat plurisexual. Aquesta orientació –donada amb una clara finalitat reproductiva- ha estat reforçada per una ideologia que ha estat i és la ideologia de la classe dominant. I aquesta ideologia dominant, que ha arrelat en tots els individus de la societat, en totes les classes socials –sinó no seria dominant- està basada en un discurs social-sexual dominant que conté tres aspectes: ésser sexista, ésser masclista i ésser heterosexista.
El sexisme consisteix a crear dues identitats separades (masculina i femenina) i a adjudicar-les dos tipus de pautes de comportament als quals se’ls fa correspondre dos tipus de papers (socials i sexuals). Ho sigui, hom fa diferències entre els individus en raó a la diferència  de llurs sexes.
El masclisme estableix una jerarquització entre aquestes dues identitats-comportaments-papers, sobrevalorant la identitat masculina per damunt de la femenina.
L’heterosexisme fa referència a la diferenciació en compartiments estancs de dos tipus de sexualitat: l’heterosexualitat i l’homosexualitat. En fer aquesta diferenciació, el codi masclista imposa la superioritat de l’heterosexualitat per damunt de l’homosexualitat, apartant-la del cos social i condemnant-la a ésser marge.

Aleshores és quan es veu clar que el problema de l’homosexualitat és un problema fals, artificial, doncs no és el desig homosexual el que causa problema sinó la seva repressió.
Tornant a l’assumpte que tractàvem en començar, la pràctica homosexual (i aquí al•ludeixo exclusivament a la pràctica homosexual masculina, que és la que més conec) per part d’un heterosexual és viscuda amb culpabilitat i sovint en forma neurotitzant, encara que un sempre tingui com a justificant la manca del sexe oposat. Immers en el masclisme, la relació sexual amb un altre home es considerada degradant i, per salvar en certa manera aquesta degradació, hom cerca una altra justificació: esdevenir l’element anomenat actiu (el penetrador) en oposició a l’element passiu de la relació (el penetrat), l’element que als seus ulls –i als dels seus companys de reclusió- encara és vist com més degradat, l’element que abjura, abdica de la seva virilitat, de la seva condició de mascle dominant per esdevenir com femella dominada, objecte del plaer del mascle. Generalment, aquesta pràctica sexual, a causa de tots aquests elements que hi intervenen, va acompanyada de formes violentes i àdhuc sàdiques. Segurament, això s’evitaria si hom permetés el contacte regular dels reclusos amb llurs parelles o amistats eròtiques. Cal tenir en compte que la sexualitat és un element fisiològic indispensable per a l’equilibri psíquic dels individus.

Pel que fa al segon aspecte que volia tocar, els dels gais a les presons, cal saber que els homosexuals declarats, automàticament són discriminats i marginats a les presons, tant per part de llurs companys de reclusió com per part de gran nombre de funcionaris de presons. Uns i altres, no perden ocasió d’escarnir-los i vexar-los quan no se n’aprofiten per calmar llurs pulsions sexuals, ja sigui amb consentiment, ja per la força, amb la violació i prevalent-se de condicions de superioritat.

En principi, a les presons , els gais declarats són destinats a l’anomenada galería de invertidos, aïllats, gairebé sempre, dels reclusos “normals”. Les feines que els són encomanades són les feines que a la nostra societat són considerades com feines pròpies de les dones: rentar, planxar, fregar, cosir, escombrar, cuinar, etc.

Creiem que aquesta discriminació no pot mantenir-se i hauria d’ésser prohibida. Cal posar-hi fi.
D’altra banda, i ja que va lligat al tema que tractem, voldria denunciar el fet que, concretament a Madrid, a la presó de Carabanchel –no se si a altres llocs també- , existeix des del 1967, l’Hospital Penitenciario de Carabanchel, depenent de la Central de Observación Penitenciaria, de la Dirección General de Instituciones Penitenciarias, l’anomenat Departamento Especial de Homosexuales. A aquest departament especial hi són portats tots aquells sentenciats que, una vegada passats pels anomenats Equipos de Observación de los Centros de Detención, (cito textualment) presentan anomalías de tipo homosexual. A aquest departament especial hi ha destinat un equip tècnic format per un endocrinòleg, un psiquiatre i un psicòleg clínic. Doncs bé, un d’aquests psícòlegs és el tristament cèlebre Fernando Chamorro y Gundín, autor d’un al•lucinant treball titulat Resultados obtenidos con técnicas proyectistas en una muestra de 200 delincuentes homosexuales españoles, publicat l’any 1970 i on son reproduïts tots els tòpics antigais per demostrar el caràcter i la constitució malaltissa dels homosexuals.

Davant tos això, creiem que els gais no han d’ésser més uns conillets d’índies a l’abast de metges, psiquiatres, psicòlegs i altres científics (“Primera Instancia”, 3, 1982).