EL BLOG DE L'ARMAND

EN LA MORT DE TOT UN SENYOR: FČLIX GÜELL O LA BONESA PERSONIFICADA
05/07/2019
Ha mort, als seixanta-quatre anys, a les quaranta-set hores d’una embòlia traïdora, i sense adonar-se’n, el meu gran amic, Fèlix Güell i de Sentmenat, l’Amic, amb majúscula, que tots cerquem al llarga de la nostra existència i que poquíssimes vegades trobem. Una de les poques joies que la vida m’ha proporcionat, i de la qual em sento molt orgullós, ha esta la d’haver-lo conegut, ara fa quaranta set anys. I dic joia en els seus tres sentits, de gran alegria, de cosa de valor extraordinari i de persona digna de gran estima.  Precisament, la tragèdia s’esdevingué en sortir del cinema, una de les dues més grans afeccions, després del teatre, a les quals estava enganxat.

Tercer fill dels anteriors vescomtes de Güell, marquesos de Gelida, era una persona excepcional, fora del corrent, i això es va poder comprovar amb la gran quantitat de gent, de les més variades procedències socials, que va congregar, tant el seu enterrament com els seus funerals, i en les més variades mostres de sincer condol rebudes, sobretot tenint en compte que no ocupava cap mena de càrrec polític, ni era un reconegut artista, un intel•lectual o un financer o industrial.

Es va fer estimar i apreciar per la seva senzillesa innata, la seva afabilitat, el seu do de conversa, la seva discreció, la seva predisposició a ajudar i escoltar tothom i a posar pau. Era un exemple de distinció, d’educació i de cavallerositat, un senyor de cap a peus, d’aquells que ja quasi no existeixen. Tenia un gran respecte per les opinions dels altre i defugia sempre la polèmica i per això no recordo que mai no s’hagués barallat amb ningú. Tractava igual una princesa i una taquillera, o acomodador o un taxista. La majoria el coneixien i sempre tenia unes paraules amables per a ells, i els donava un tracte de consideració molt poc habituals, tenia en definitiva, el que hom anomena una gran classe.
Tenia també una dèria pel teatre i veia, fins i tot més de tres vegades, les obres que s’estrenaven a Barcelona, a Girona, a Reus o a Madrid, París o Londres i va arribar a aplegar gran quantitat de programes i fotografies dedicades dels seus ídols, principalment les actrius.

Una altra faceta que vull destacar de la seva personalitat és la importància que donava a la família i a les relacions familiars. Coneixia un gran nombre dels seus avantpassats i sempre tingué un interès molt viu pels seus parents, tant pèls més propers com pels més llunyans i, en aquest sentit, era un punt de referència i hom acudia a ell per aclarir un fet, una anècdota o un parentiu.

Em serà molt difícil acostumar-me al fet de no veure’l i no sentir-lo mai més, de no tenir el confident a qui expliqués les més profundes intimitats, de no poder comptar amb el seu consell i la seva opinió, que m’eren tan necessaris. No li puc perdonar que m’hagi precedit en el gran viatge al no-res. Sempre havia desitjar que fos ell qui tanqués per sempre els meus ulls en aquell moment definitiu. Descansa en pau vell i bon Amic., Sempre t’estimarè i mai no t’oblidaré (“Avui”, 7.7.1996),