EL BLOG DE L'ARMAND

L'HOMOSEXUALITAT A TRAVES DE LA HISTORIA DE LES CULTURES I LES SOCIETATS
15/10/2012

Si haguéssim de parlar a escala universal, aquest article seria excessivament llarg, per la qual cosa em cenyiré a l'ambit de la nostra cultura europea o judeo-cristiana; l'àrea que abasta d'Islàndia i els Urals a tot el nord d'Africa i de Portugal a l'antiga Mesopotàmia. Tanmateix, i per a qui pugui interessar diré que l'homosexualitat o el fet homosexual, que és universal, ha estat estudiat per diferents autors: amb un carácter general, en cultures i civilitzacions actuals i primitives, per Ford i Beach; a Austràlia, per Enric Aguilar; al Japó, sobre tot el període del bushidu, quan l'homosexualitat estigué institucionalitzada, gairebé com ho va estar a la Grècia clàssica, per Watanabe i en les novel.les de Saikaku Ihara; a la Xina, per Bret Hinsch (històries de la "mànega tallada") i Robert van Gulik; a Tailàndia, per Peter Jackson; a l'India, on la religió del tantrisme té una component sexuals molt gran, per Alain Danielou (Shiva i el seu lingham que es fel.lat); a l'Islam, per Abd al-Wahub Budhiba; a Oceania i l'Insulíndia, per Margaret Mead i, principalment per Gilbert Herdt, que va estudiar les cultures espermatòfagues; i entre els pobles amerindis i siberians, amb els seus bardaixos i xamans, per Joecker, Walter Williams, Karsch-Haack i Johnathan Katz. No hem d'oblidar que un dels poemes més antics de la humanitat, él de Gilgameix, rei sumeri d'Uruk, que va viure al segle XXVII aC ens presenta la relació afectivo-amorosa amb el seu amic Enkidu.

 

 

Els principals historiadors de l'homosexualitat dins la nostra cultura han estat, amb un caràcter general, Michel Foucault, John Boswell, Jeffrey Weeks, Bernard Sergent, Lever i Winright Churchill. Pel que fa a la Grècia clàssica, són fonamentals els treballs de Dover, Eglington, Flacelière, Licht i Meier; en relació a Roma, els de Danilo Dalla, Eva Cantarella, i Friedländer, i pel que fa a la prehistòria, no podem deixar de citar l'important treball d'Enric Aguilar. Pel que fa a la història dels primers moviments gais, no podem oblidar els treballs de Lauritzen i Thorstad i el de Steakley. Han contribuït a despertar l'interès per la història de l'homosexualitat els anomenats Estudis Gais i Lèsbics, iniciats als Estats Units, la Gran Bretanya, Canadà, i els Països Baixos, principalment amb els seminaris Homo studies de les universitats d'Amsterdam i Utrecht, i també a França, Alemanya i Itàlia. Pel que fa a la nostra Península, és molt poc el treball que s'ha fet, encara cal vèncer molts temors i prejudicis. Podem destacar els treballs de recerca fets per Ramon Rosselló a l'antic regne de Mallorca, i de Rafael Carrasco, a l'antic regne de Valencia; res de res al Principat.

 

 

Entrant ja al fons del tema que ens ha reunit, voldria començar amb unes paraules de l'eminent científic català, de renom universal, el Dr. i professor, Jordi Sabaté i Pi. Diu: "L'homosexualitat és un fenòmen cultural i no genètic. És, per tant, una conquesta de l'home. Es tracta d'un fenòmen cultural adquirit per l'home, de la conquesta d'una forma nova, alternativa, de sexualitat, i, per tant, lluny de ser una patologia, penso que es tracta d'un enriquiment que ha estat possible gràcies a això tan fonamental que distingeix l'home de la resta dels animals: la cultura".

 

 

A base de les restes trobades de l'humà prehistòric, Enric Aguilar ha bastit una teoria que fins ara no li ha estat contradita. Afirma que entre les característiques de les primitives hordes indivises del paleolític, que són societats de caçadors d'animals i d'humans, hom troba la bisexualitat amb una homosexualitat institucionalitzada i un caràcter homosexual dels ritus, principalment els iniciàtics, que es mantindrà més tard, en les èlites socio-religioses. Que en el neolític, on conviuen les societats d'agricultors i de pastors, en el grup social d'aquests darrers, es produeix una desvalorització de l'homosexualitat que implica una assimilació a la dona, que es considerada un ésser inferior. Pel fet d'unir-se a un altre mascle, l'home perdia la seva dignitat masculina i esdevenia com una dona. En canvi, a l'èlite guerrera, que era una continuació de la caçadora, s'hi donaven l'incest, el canibalisme i la bisexualitat. La societat guerrera tenia una forma de viure i d'entendre l'amor totalment diferent dels clans patriarcals i l'homosexualitat hi era practicada correntment i les unions entre homes hi eren establertes (això podem veure que encara durava al Baix Imperi Romà i a l'Alta Edat Mitjana, com ha demostrat recentment Boswell). Finalment, al calcolític (o edat del coure),hi havia llibertats sexuals de l'èlite i llibertats sexuals de la massa, però cada vegada, aquestes llibertats van tendir a ésser més suprimides en la mesura que augmentava el poder econòmic i polític de la classe governant (aristòcrates i sacerdots), de mentalitat nètament patriarcal, i les dones o companyes dels guerrers van passar a ésser considerades prostitutes. Aguilar finalitza el seu treball dient que la cultura humana és, en certa mesura, el resultat de la repressió del canibalisme (cosa molt lloable), de l'incest (cosa més matitzable) i de la bisexualitat (cosa gens lloable).

 

 

Com diu Sergent, la pederàstia grega no és una innovació de la Grècia arcàica sinó que té uns orígens molt més antics, fins i tot pregrecs, i que prové d'una institució primitiva de tipus molt estès; o sigui, que no és una aberració, sinó una manera diferent de la nostra de situar les relacions interindividuals. La generalització de l'homosexualitat pedagògica grega té el seu origen en una homosexualitat de tipus iniciàtic, pròpia de tots els pobles indoeuropeus (escites, eslaus, escandinaus, celtes, germànics, macedonis, il.liris, tracis, anatolis, etc) i es converteix en una institució de caràcter sexual, guerrer i religiós, generalmente obligatòria i que no es limitava a una fase anterior al matrimoni i que, en general es caracteritzava per orientar-se, d'una manera preferent, vers els nois i els adolescents i també entre els soldats i que tenien per models els mateixos déus i els seus amants semideus o humans.

 

A Roma, com a Grècia mai s'havia oposat l'amor a les dones a l'amor dels nois, el que s'oposava era l'activitat a la passivitat. Ser actiu era ser mascle, fos quin fos el sexe del passiu. A Grècia l'amor homosexual unia dos homes lliures, generalment un més jove que l'altre, amb la condició que el gran transmitís al jove el conjunt de les seves virtuts, per tal que, un dia de l'esdevenidor, el jove igualés al seu educador i estigués en condicions d'assumir, al seu torn, el paper de mestre o educador. A Roma això no succeia. L'homofília unia els homes lliures al seus esclaus, però no per motius educacionals o pedagògics; o sigui, no era una homosexualitat iniciàtica. Aquesta diferència tan patent entre grecs i romans té per base una diferència de concepció de l'adolescència: per al grec, l'adolescent era un futur adult, que calia educar apropiadament perque esdevingués un bon ciutadà; per al romà, un noi de catorze anys ja era un adult que ja podia provar la seva virilitat tant amb les dones com amb el servents o esclaus, reduïts al paper d'objectes sexuals. Tanmateix, sembla que no hi ha dubte que l'origen de la bisexualitat dels romans també tenia una base iniciàtica. Per exemple, Tit Livi explica que a les festes bacanals -prohibides a Roma l'any 186- els adolescents iniciats als misteris bàquics se sotmetien a sodomitzacions. La pederastia iniciàtica ha estat, doncs, una de les institucions més antigues i arcàiques del món indoeuropeu.

 

 

Si l'homosexualitat, a la nostra cultura, ha estat tan generalitzada, com s'explica el gran tabú en què va esdevenir després, la seva tremenda repressió i persecució?. Aquí és on Foucalult y principalment Boswell han fet la seva gran aportació. Fins a Boswell crèiem que l'origen de la repressió de la pràctica homosexual calia trobar-lo al moment que el cristianisme esdevingué la religió oficial de l'Imperi Romà, amb l'edicte de Milà, de l'any 313, proclamat per l'emperador Constantí I el Gran. A través d'un detingut estudi de textos contemporanis, la conclusió a què arriba Boswell és que la veritable persecució i la intolerància social contra les pràctiques homosexuals -les masculines principalment- no es va produir a Europa fins al segle XIII. Anteriorment hi va haver una gran tolerància social en relació a aquesta pràctica sexual i a l'homoerotisme. Fou precisament en els segles XI i XII, quan es va produir una mena d'auge d'aquesta forma d'erotisme i ens ho prova l'autor en nombrosos textos de literatura monàstica,  amb l'existència de bordells masculins a moltes ciutats d'Europa i d'unions quasi matrimonials entre persones del mateix sexe, principalment homes. La primitiva església cristiana no sembla haver-se oposat a la conducta homoeròtica ni cap escriptor no va considerar antinatural aquesta atracció. L'hostilitat envers aquesta preferència sexual va començar a apreciar-se entre els segles III i VI, a causa de factor que fins al moment no han pogut ésser analitzats detingudament. Sembla que sigui degut a una paulatina desaparició de les subcultures urbanes i a l'augment, per part dels governants, de les normes sobre moralitat individual i a una pressió pública envers l'ascetisme en tots els camps de la sexualitat. Però el que sí sembla cert és que ni la societat ni la teologia cristianes van demostrar una hostilitat envers l'homosexualitat. Tanmateix, ambdues van reflectir, i finalment van retenir, posicions que alguns teòlegs i governants van adoptar i que, segles més tard, van ésser emprades per condemnar expressament les pràctiques homosexuals. Als primers temps de l'Edat Mitjana, són evidents les mostres i les manifestacions individuals d'amor homosexual, especialment entre clergues, i la teologia moral considerava l'homosexualitat, en el pitjor dels casos, comparable a la fornicació heterosexual, i les disposicions legals contra aquella pràctica van ésser molt rares i d'eficàcia dubtosa. Tanmateix, com he dit abans, a la darrera meitat del segle XII, es va manifestar una hostilitat més virulenta a la literatura popular i als escrits jurídics i teològics, i és quan hom comença a veure canvis importants d'actitud, que segurament tenen una relació directa amb la intolerància general envers els grups minoritaris, que es fa visible a partir dels segles XIII i XIV quan s'inicia una repressió sistemàtica contra tota forma de desviació moral, social o religiosa, que va afectar, per igual, jueus, heretges, dones -principalment bruixes-, sodomites i pobres. El factor que segurament va jugar un paper decisiu en la desaparició de la tolerància social en aquest període fou l'aparició del govern absolut, un laboriós interès envers la uniformitat intel.lectual i institucional i el corporativisme a tota Europa. Tot això va produir un reforçament i una consolidació del poder civil i de l'eclesiàstic, així com de la maquinària administrativa. Va sorgir la Inquisició per eliminar desviacions teològiques i opinions divergents. Es van barrejar assumptes seculars i eclesiàstics en interès de la uniformitat i en un esforç per tal d'estandarditzar la supervisió clerical de l'ètica, la moral i els problemes legals. El redescobriment d'antics treballs d'ascetes i de pares de l'Església i del dret romà, va originar un increment en la retòrica i un interès pràctic en la legislació. Segurament mai, des de les reformes de l'emperador Dioclecià, no hi va haver canvi tan dramàtic en l'estructura legal d'Europa com el que es va produir a finals del segle XIII. En fou una conseqüència la pèrdua de la llibertat per als grups socials diferents o menyspreats (dones, pobres, jueus, musulmans, leprosos, templaris, acusats de bruixeria i de sodomia, etc.). La causa pròxima d'aquesta enorme intolerància fou principalment la xenofòbia, resultat de les Croades. Acusant els musulmans de violacions homosexuals generalitzades, es va crear un clima d'antipatia popular contra aquesta pràctica, ja considerada impia i pagana; i associant els que practicaven l'homosexualitat amb les minories més menyspreables -els heretges-, el cercle de repressió va restar definitivament constituït i delimitat; d'aquesta manera esdevingué lloc comú de la terminologia oficial esmentar "traïdors, heretges i sodomites", com ho va ser, durant el règim franquista, la de rojos, separatistas, masones y maricones. Aquesta imbricació i intromissió del religiós al civil va produir, sobre tot en matèria sexual, la barreja  que tot allò que era pecat també era delicte i la sodomia va esdevenir el pecat i el crim nefand, el més horrible de tots, que ni tan sols podia ésser esmentat entre cristians (“Lambda”, 41, 2002)