EL BLOG DE L'ARMAND

HOMOSEXUALITAT I PENA DE MORT
03/04/2021

El parlament d’Uganda es disposa a aprovar una llei que imposarà als gais penes que van de la presó fins a la mort. Un activista pels drets dels gais, Frank Mugisha, podria ésser el primer a sofrir aquesta condemna. Des de tot el món s’envien cartes i peticions per tal que la llei no tiri endavant.

 

 

Actualment hi ha encara 8 països on a  la conducta homosexual se li aplica la pena de mort: Afganistan, Aràbia Saudita, la Federació d’Emirats Àrabs Units, Iemen, Iran, Mauritània, Nigèria i Sudan.

 

 

L’origen inicial d’aquesta actitud tan homofòbica generalment ha estat les doctrines de l’Església cristiana i de l’Islam basades en la idea que la finalitat principal dels éssers humans és reproduir-se i, evidentment, dos homes no ho poden fer sense la intervenció d’una dona, i viceversa. S’emparen en un hipotètic manament de déu, sigui quin sigui el nom que hom li doni. Segurament es tracta del Levític (20:13): “Si un home jau amb un altre home com si fos una dona; ambdós cometen abominació; per això seran castigats amb la mort i llur sang caurà sobre nosaltres”.

 

Em cenyiré, però, al nostre món occidental, a la cultura judeo-cristiana i al fet concret de la pena de mort.

 

 

Les primeres condemnes a l’Imperi Romà són una conseqüència de l’Edicte de Milà de l’any 313, promulgat pels emperadors Constantí I i Licini i pel qual hom reconeixia al cristianisme les mateixes llibertats i drets que a la religió pagana. A partir d’aquí la influència de l’església cristiana –principalment dels bisbes- anà en augment fins que l’emperador Teodosi I, l’any 380, va proclamar la unitat religiosa de l’Imperi sota l’autoritat dels bisbes de Roma i d’Alexandria. A partir d’aquí van començar una sèrie de disposicions, cada vegada més greus, contra els sodomites. Valentinià II, el 390, va modificar la Lex Julia d’August, contra els adúlters, i hi va donar entrada a les pràctiques homosexuals castigant-les amb la foguera. L’emperador Teodosi II, aconsellat pels bisbes, al seu Codi de 435/38, va ordenar que els sodomites fossin cremats vius en públic, i Justinià I va confirmar les disposicions anteriors en la Novela 77 de l’any 538 i en la 144 del 544, en el seu Codi i en les seves Institucions per tal de salvar l’Imperi d’un destí similar al de Sodoma.

 

 

Pel que fa a la Hispània visigòtica, el rei Alaric II, el 506 també ordenà que els sodomites fossin cremats a la foguera.

 

 

Als regnes d’Oviedo, Lleó i Castella, el Fuero Real (1255) i el codi de les Siete Partidas (1265), els sodomites foren castigats amb la castració pública i, després de tres dies, penjats pels peus fins que morien. Els Reis Catòlics, per la pragmàtica de Medina del Campo de 1497, van ordenar que els que cometessin el delicte nefand, fossin cremats vius i perdessin llurs béns. Aquesta llei fou confirmada i reforçada pel rei Felip II, peer la pragmàtica de Madrid del 1598. Aquestes disposicions van passar a la Nueva Recopilación  de 1567 i a la Novíssima Recopilación de 1805, que establien que havien de morir tant qui cometia el delicte com qui el consentia. Això va estar vigent fi¡ns al 1822.

 

 

Al regne d’Aragó, el Fuero de Albarracín (1552) establia que els culpables fossin cremats i a partir de Felip I es van aplicar les lleis castellanes.

 

 

Al regne de València, als seus Furs, els sodomites també eren cremats i des del 1707 es van aplicar les lleis de Castella per haver estat annexionat a aquest regne.

 

A Catalunya, les “Costumes de Tortosa” (s XIII) establien que als sodomites se’ls tallés el coll. A les "Constitucions i altres Drets" s’inclou una pragmàtica del comte-rei Felip I, donada a les Corts de Montsó del 1585, que establia que els inquisidors del Sant Ofici tinguessin competència per jutjar aquest delicte, conjuntament amb els jutges ordinaris i que els condemnats fossin cremats a la foguera. El Dret Penal català fou abolit per Felip V, quan annexionà Catalunya al regne de Castella, pel decrets de la Nova Planta.

 

 

Amb la promulgació del primer Codi Penal espanyol, el 1822, i per influència de les noves idees de la Revolució Francesa, va desaparèixer tota referència a la sodomia, i per tant va passar de ser delicte i pecat a ser només pecat, evidentment pecat  capital i mortal.

 

 

Com a Espanya, els països que van adoptar el Codi Napoleó també van suprimir la pena capital per sodomia, i depèn del grau d’influència religiosa (cristiana o musulmana), també ha anat desapareixen dels països més civilitzats i avançats culturalment (“Lambda”, 72, primavera, 2010).